Quan Rodalies no interessava

El 17 de maig de 2018 Quim Torra prenia possessió com a nou president de la Generalitat de Catalunya. Quinze dies més tard, l’1 de juny, Pedro Sánchez esdevenia president d’Espanya després de guanyar una moció de censura contra Mariano Rajoy. D’aquesta coincidència, se’n va parlar molt, doncs va donar esperances, a banda i banda de l’Ebre, a aquells que volien solucionar el «procés», fossin o no independentistes. Abans d’això, les postures entre Rajoy i Puigdemont estaven encallades, en un punt mort, de no retorn.

El fet de substituir unes persones per unes altres i que el partit governant a l’Estat hagués canviat –PP per PSOE– va donar peu a expectatives d’entesa, de mà estesa i de diàleg. Les interlocucions també van variar. Elsa Artadi fou nomenada, per Torra, consellera de Presidència; i Meritxell Batet fou escollida, per Sánchez, ministra de Política Territorial. És a dir, Moncloa triava una catalana per a una cartera en aquell moment molt sensible, la prioritat de la qual era establir ponts amb la Generalitat.

Una de les primeres coses que va fer el líder socialista va ser citar el president Torra a Madrid, amb la intenció d’iniciar un desgel i d’agafar el bou per les banyes. Així doncs, es va concretar data a l’esmentada trobada: 9 de juliol. Artadi i Batet, les setmanes prèvies, van anar preparant l’ordre del dia de la reunió, eina bàsica perquè l’entrevista entre els dos mandataris tingués, a priori, un cert èxit. Sembla ser que la recerca dels punts a tractar no va ser fàcil, doncs els temes no eren coincidents en una o altra administració. El cas és que entre els mitjans de comunicació hi havia certa, i òbvia, inquietud en conèixer-los.

En una roda de premsa, la portaveu del Consell Executiu fou requerida insistentment en els ítems que Sánchez i Torra tocarien en el seu encontre. Per donar una petita pista, Artadi va dir que «la voluntat» de Torra era «parlar més del conflicte existent a Catalunya que de qüestions més puntuals» (Diari de Girona, 13 de juny de 2018); i ho va exemplificar, suposem que espontàniament, tot dient «l’objecte no és entrar en temes sectorials ni en si hi haurà 100 milions més per a Rodalies o no» (sic). Per a ella, o per a Torra, la preferència a l’hora de posar quelcom a sobre de la taula era escoltar quina era «l’oferta del govern espanyol» per a Catalunya i saber de quina manera pensava «donar resposta al poble català», així, en genèric.

Sí, heu llegit bé: Rodalies era un tema «sectorial»; en altres paraules, secundari. Les grans preocupacions, aleshores, de la primera autoritat del país –i, per extensió, dels seus consellers i dels partits parlamentaris que li donaven suport– eren el conflicte, la resposta, el poble. Expressions grandiloqüents, però molt abstractes, a les quals podríem afegir, per usar la nomenclatura d’aquella època, autodeterminació, referèndum o dret a decidir.

Els transports públics en general i Rodalies en particular són elements indispensables –això no ho discuteix ningú– en el dia a dia de la gent, que repercuteixen en la seva feina, en la seva conciliació familiar i en la seva butxaca. Garantir el seu funcionament, arreu i a tothora, és una obligació de les administracions públiques. Al ciutadà li és igual si la competència és d’aquí, d’allà o compartida; si al primer vagó hi posa Renfe o Ferrocarrils; o si al bitllet hi ha el logotip de la Generalitat, del Ministeri o de la Diputació. Els passatgers volen que rutlli, que els porti d’un lloc a l’altre en un termini de temps raonable.

Però vet aquí que quan la primera institució catalana va tenir l’ocasió de conversar de tu a tu, i cara a cara, amb el màxim representant del govern espanyol no va treure a relluir un assumpte que afectava 400.000 catalans i catalanes, votessin a qui votessin, sinó que va basar el seu discurs en mots, insistim i recordem-ho, com ara república, independència o sobirania. Ni rastre de trens, de vies, d’andanes; i molt menys, d’usuaris.