El populisme de dreta contemporani —representat per figures com Milei o Trump— es presenta com una impugnació de l’establishment polític i econòmic, però en realitat opera des d’una forta càrrega ideològica que substitueix l’anàlisi econòmica per consignes simplificadores. Les seves posicions sobre dèficit, fiscalitat, sindicats o comerç internacional ignoren de manera sistemàtica l’evidència empírica i redueixen l’economia a un camp de batalla cultural.
La paradoxa central d’aquest fenomen rau en l’apropiació d’un llenguatge històricament associat a tradicions progressistes —el poble contra les elits, la sobirania nacional, la denúncia de la corrupció— per aplicar polítiques que erosionen l’estat del benestar i reforcen la concentració de poder econòmic. Sota la retòrica contra l’“Estat mastodòntic”, la burocràcia o la suposada “tirania sindical”, es debiliten els mecanismes redistributius i la protecció social.
Aquest populisme difereix del llatinoamericà clàssic del segle XX. Sorgeix en economies avançades, plenament integrades en la globalització, i articula el seu discurs com una reacció identitària davant la complexitat econòmica i social contemporània. Com assenyalen Guriev i Papaioannou, es caracteritza per promeses redistributives formulades en clau emocional i pel rebuig explícit de la complexitat econòmica.
A la pràctica, la redistribució promesa es tradueix sovint en rebaixes fiscals regressives i en transferències indirectes cap als grups de renda més alta, reproduint dinàmiques ja observades durant les dècades de Reagan i Thatcher. A això s’hi afegeix la construcció sistemàtica d’enemics interns —immigrants, sindicats, ecologistes o minories— que permet desplaçar l’atenció dels efectes reals de les polítiques aplicades.
Les experiències històriques que es presenten com a exitoses —Xile sota Pinochet o el Perú amb Fujimori— mostren estabilitzacions macroeconòmiques assolides a costa d’una desigualtat persistent i d’un deteriorament social profund. No hi ha evidència sòlida que aquestes receptes generin prosperitat compartida.
Més que un model econòmic alternatiu, el populisme de dreta desplega un patró discursiu basat en la simplificació, la polarització i la negació de les dades. El seu objectiu no és millorar l’economia, sinó erosionar la legitimitat de l’anàlisi basada en evidències i substituir-la per un relat ideològic autoreferencial, on el fracàs es presenta com a èxit.
Héctor Santcovsky