La matinada del 3 de gener de 2026, Nicolás Maduro va ser capturat a Caracas per un operatiu militar nord-americà i traslladat a Nova York sota custòdia federal en el més pur estil cinematogràfic: les bombes, el xandall, les manilles. La Casa Blanca va presentar-ho com una acció de justícia i lluita contra el narcotràfic, però analistes independents assenyalen que el transfons és molt més complex, amb implicacions legals, històriques, econòmiques i geopolítiques que poden redefinir l’equilibri de poder a Amèrica Llatina i a nivell global.
Els Estats Units han imputat Maduro i membres del seu entorn per narco-terrorisme, tràfic de drogues i conspiració, al·legant que el seu govern va facilitar la logística per a enviar tones de cocaïna als EUA. Tanmateix, experts com Marc Weller, professor de Dret Internacional a la London School of Economics, alerten que “l’ús de la força sense autorització del Consell de Seguretat de l’ONU és una clara violació del dret internacional”. Weller recorda que només circumstàncies com una agressió imminent o un mandat internacional podrien justificar accions d’aquest tipus.
Queda clar que el trasllat de Maduro no és doncs només una qüestió judicial: és una acció geopolítica de gran impacte. Veneçuela havia consolidat aliances amb Rússia, la Xina i l’Iran, que li proporcionaven suport econòmic i militar davant les sancions nord-americanes. Aquesta xarxa d’aliances va ser vista pels Estats Units com un desafiament directe a la seva hegemonia de l’hemisferi occidental.
En aquest context, Rússia i Xina van exercir un paper clau. Moscou va proporcionar suport militar i assessorament polític a Caracas, reforçant la capacitat de les forces armades i consolidant l’autoritat central de Maduro. La Xina, per la seva banda, va invertir en infraestructura, energia i crèdits, assegurant accés preferent al petroli i altres recursos naturals.
No podem obviar que Veneçuela posseeix les més grans reserves de petroli del món, juntament amb gas natural i minerals estratègics, elements que històricament han condicionat la política internacional a la regió. Aquest rerefons energètic i econòmic explica en gran part l’interès dels Estats Units i la urgència de la seva acció.
Veneçuela viu tot i el petroli una crisi econòmica i social profunda: hiperinflació, escassetat de béns essencials i migracions massives. La pressió migratòria ha estat també un element clau en la política nord-americana, que ha fet de la migració irregular un eix de la seva estratègia regional.
Les dècades dels 60 als 80 van marcar la consolidació d’un estat petrolier amb febleses institucionals. L’auge econòmic dels anys 70 va generar prosperitat superficial, però va deixar desigualtats estructurals i una societat polaritzada. Segons experts en política llatinoamericana, aquest llegat va permetre que figures com Hugo Chávez i després Nicolás Maduro consolidessin un discurs que combinava nacionalisme, antiimperialisme i control autoritari de l’Estat. La debilitat institucional i la concentració de poder generades en aquest període expliquen molts dels problemes polítics i econòmics actuals.
Tornem ara a l’anomenada “Operació Resolució Absoluta” que va combinar atacs aeris limitats a instal·lacions militars i la intervenció directa de forces especials per capturar Maduro i la seva esposa, Cilia Flores. Aquesta operació ha estat comparada amb accions històriques com la captura de Manuel Noriega a Panamà el 1989, i mostra la capacitat d’acció nord-americana fins i tot en territoris sobirans. Els experts en seguretat alerten sobre les evidents fractures internes a l’exèrcit veneçolà: mentre alguns sectors van cedir, altres van resistir, revelant la fragilitat institucional i la dependència del lideratge personal de Maduro.
Però l’operació no és només militar o judicial; és també una batalla de percepcions. Els Estats Units han presentat la captura com una acció legítima contra la delinqüència i la corrupció. Caracas, amb la vicepresidenta Delcy Rodríguez, ha qualificat la detenció de “segrest” i ha denunciat “intervenció colonial per apoderar-se dels recursos naturals”. Jean-Noël Barrot, ministre francès, ha advertit que “cap solució duradora pot ser imposada des de fora”, subratllant la necessitat de respectar el dret internacional.
Després de l’operació militar, el president dels Estats Units, Donald Trump, va sorprendre molts observadors internacionals amb la seva postura pública sobre qui hauria de liderar Veneçuela en el futur immediat. En les seves intervencions, Trump ha situat a Delcy Rodríguez, la vicepresidenta de Maduro, com a peça clau de la transició política i ha deixat clar que no contempla que Maria Corina Machado, líder de l’oposició i guanyadora del Premi Nobel de la Pau, assumeixi el comandament del país en aquesta fase. Segons Trump, Machado “no té el suport ni el respecte dins del país” necessari per governar, malgrat el seu prestigi internacional, i això seria un obstacle per garantir la “transició adequada” que els Estats Units volen impulsar.
D’aquesta manera, Trump ha emfasitzat que el seu govern no ha mantingut contactes recents amb Machado i que insinua que prefereix treballar amb Rodríguez —considerant‑la com a interlocutora disponible i “disposada a fer el que cal per fer Veneçuela gran de nou”— en coordinació amb el secretari d’Estat, Marco Rubio. Aquesta posició ha estat presentada pel mateix Trump com una manera de “dirigir Veneçuela” fins que es pugui implementar una transició més estable.
Els analistes interpreten aquesta estratègia de Trump com una decisió pragmàtica, però controvertida. Per una banda, col·locar Rodríguez —que forma part de l’aparell de poder chavista existent i té control sobre certa estructura institucional i militar— podria facilitar un procés de transició aparentment més “suau” sense crear un buit de poder radical que derivi en un caos. Per altra banda, això pot ser vist com un gest de realpolitik que sacrifica la legitimitat democràtica a curt termini per assegurar una sortida planificada del règim i mantenir cert ordre polític i econòmic (especialment en sectors com el petrolier).
Pel que fa a Maria Corina Machado, el fet que Trump hagi qüestionat el seu suport intern respon a dues impressions que ha traslladat públicament: que no té una base d’aplicació institucional forta (especialment en l’exèrcit o les forces de seguretat), i que, des de la perspectiva de l’administració nord‑americana, fer-la líder ara podria generar més resistència o un buit de poder. Això contrastaria amb la percepció que Rodríguez, malgrat ser membre de l’elit chavista, podria servir com a pont institucional —tot i que també generi recels entre sectors opositors— per implementar l’agenda de Trump, almenys durant una etapa de transició.
Aquest posicionament ha provocat reaccions diverses: mentre alguns sectors veuen la decisió de Trump com un acte pragmàtic per evitar un col·lapse institucional immediat, altres crítics consideren que suposa prioritzar criteris de control polític i seguretat geopolítica sobre els valors presumptament més democràtics que prioritzarien la sobirania popular.
Natalia Gimeno i Rafael Huezo
Mantener a Rodríguez es un gobierno títere provisional.