Hi ha alguna cosa profundament reveladora en les cançons de Nadal. Les cantem gairebé sense pensar-hi, com si fossin un ritual automàtic que es reactiva cada desembre, però el seu poder simbòlic continua intacte. Potser perquè formen part d’un imaginari compartit, potser perquè el seu llenguatge aparentment ingenu permet dir coses que, formulades d’una altra manera, sonarien massa aspres. Hem de cantar, per decret, sobre la senzillesa i la innocència; ens empenyen a oblidar la complexitat i la mala llet que hem covat durant onze mesos. Podem combinar ambdós plantejaments?
Ara ve Nadal; matarem el gall, i a la tia Pepa n’hi donarem un tall. Ep! Us prego que no malpenseu, que no se’ns derivi la ment cap algun president del govern assetjat retòricament; ni que se’ns aparegui la imatge de la Constitució (veritable pepa amb el pas del temps) esbocinada a conveniència segons bufa el vent Per Nadal, el gall és un gall, i un tall, un tall. O no?
Ai, el Nadal! Fum, fum, fum… No!, no penseu en la boira que ens cega els ulls per tal de que no veiem la política de terra cremada de la dreta (que se hunda España, que ya la levantaremos y nos lo cobraremos). L’opacitat no és un accident a Betlem; és una estratègia de màrqueting.
Dies de pau i harmonia. A Betlem, me’n vuuuull anar… És una aspiració comprensible, buscar refugi en un lloc simbòlic on tot sembla tenir sentit. Ep! Però tingueu compte si sou periodistes: allà els pelen més que els pollastres del Prat
Ara venen festes assenyalades. I tant! Campaña sobre campaña, y sobre campaña uuuu una. Asómate a la ventaaaana. Tampoc és el que penseu: l’encadenat de comicis autonòmics, coronat pel calvari nacional. No! Parla de veure el futur, de no mirar al terra ple de fem (gairebé sempre del mateix color), sinó a l’horitzó, per esfereïdor que el trobem.
El pessebre, aquest gran teatre polític en miniatura, també diu molt de nosaltres. Una gernació compra cada any figuretes cada cop més estrafolàries, i el missatge que porten, sovint esgarrifós, s’assumeix sense gaire esperit crític. Però no patiu: si no maduren per Pasqua, ja maduraran el Diumenge de Rams. La història té paciència.
També posarem els tres reis (tres? No n’hi ha prou amb un?) que venen d’Orient, o d’un tortell, tant se val. Compte! embolcallat amb una dolçor embafosa, ens pot passar desapercebut i trencar-nos una dent i la confiança en les institucions. Regaleu-lo a algun amic que n’apreciï simplement la figureta. Després, col·locarem vora el Nen el bou i la mula: no, no penseu en la tossuderia en la petició d’eleccions o en el retorn a casa per Nadal. Són animals per donar escalfor i no per envestir. No confonguem!
I finalment, cantarem també: “A prop d’allí passava un dimoni escuat…” El problema és que, encuriosit per tanta gatzara, ha acabat entrant. I un cop a dins, costa molt de fer-lo fora. El tenim a les institucions, a la judicatura, a l’ensenyament. I, com passa sempre amb els dimonis, no ve sol: genera dimoniets, petites rèpliques que normalitzen l’excés i banalitzen el mal. El pessebre ja no és un lloc de pau; és un promotor de dimonis amb cua, disfressats d’ordre i de santedat.
Potser el nostre únic acte de rebel·lia autèntica, aquest Nadal, no és cantar les nadales, sinó deixar de fingir que no en sabem llegir la sàtira profunda.
BONES FESTES I MILLOR 2026
Antoni Cisteró