TONI CRUZ O LA RIALLA CONTRA LA INVOLUCIÓ

El passat 11 de juliol ens va deixar Toni Cruz, a l’edat de 78. Fou un personatge polifacètic i, directament o indirectament, molt present els últims 50 anys. Tot i la seva discreció –no se li coneixen xarxes socials ni atorgava moltes entrevistes–, ha estat a la tramoia de diversos i exitosos projectes televisius: des de «Tariro, tariro» fins a «Operación Triunfo», passant per «Crónicas marcianas» o «Eurojunior». Però si ens remuntem a finals dels 70 i principis dels 80, associarem Toni Cruz –juntament amb Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual– al trio musical La Trinca, altrament coneguts com «els nois de Canet».

Foren un grup d’esclatant èxit, basant els seus àlbums en unes lletres enginyoses, en un humor popular i en una crítica sociopolítica punyent. Van deixar de fer discos el 1987, el darrer fou «Marro!»; i van començar el 1969 amb un single que contenia dues cares: “La Trinca”, que gràcies a la ràdio de seguida es va fer popularíssima, i “Quin nas!”. Pel mig divuit anys d’una producció prolífica, amb pràcticament una entrega per any. Per citar-ne només uns quants, com a mostra: «Festa major» (1970), «Mort de gana» (73), «Botifarra de pagès» (74), «Opus 10» (76), «Trempera matinera» (77), «Pel broc gros» (79), «Nou de trinca» (81), «Trinca, sexe i rocanrool» (86).

Aquestes gairebé dues dècades d’activitat creativa són molt importants, no sols perquè consolidaren una gran i legítima fama sinó perquè aportaren tres aspectes que el país en aquell moment necessitava.

Per una banda, contrastant amb la seriositat de coetanis seus com Llach, Raimon o Serrat –profunds, afligits i formals–, ells van aportar un vessant lúdic i divertit. Es podia fer oposició al franquisme i als hereus del règim enmig de rialles i somriures, on la ironia s’imposava a la correcció. Recupereu, sinó, la lletra de “La faixa” i ho comprovareu. Unes estrofes, per cert, que podrien ser ben actuals si pensem en Torre Pacheco, en Vox o en Desokupa.

Per altra banda, perquè acostava la llengua catalana als joves i als adults que no l’havien après a escola. Per exemple, la cançó “Coses de l’idioma” és un compendi de frases fetes molt útil per aprendre-les. També usaren expressions molt catalanes per titular LPs seus com «Xauxa» (72) o les ja esmentades abans «Nou de trinca» i «Pel broc gros». Per no parlar de la infinitat de mots singulars que apareixen al llarg de tota la seva carrera.

Un tercer aspecte és que van acostar la política a la gent del carrer i van ajudar a obrir-los els ulls en temes com la dictadura (“Califa”), l’ecologia (“El Danuvi blau”, “Mama caca”) o el feminisme (“Propietari”).

A més, es pot repassar la història de les dècades 70-80 –d’Espanya en general i de Catalunya en particular– a través de les seves cançons: “Divuit jutges” (el dia que uns regidors de l’Ajuntament digueren, el 1975, no a subvencionar el català a Barcelona), “Avanti o popolo” (l’intent d’ocultar les lluites obreres), “La Consti” (l’aprovació i entrada en vigor de la Constitució), “Dansa del sabre” (a propòsit de l’intent de cop d’estat), “Com el Far West no hi ha res” (sobre el sempre difícil encaix Catalunya-Espanya), “El baión de l’OTAN” (quan el PSOE començà a recular i a defensar l’ingrés a l’Aliança Atlàntica després d’haver-s’hi negat), “Barcelona més que mai” (mentre la Ciutat Comtal es preparava per als Jocs), “Flash Reagan” (sobre el bel·licisme de l’aleshores president dels Estat Units), “La guerra de l’enciam” (els atacs dels agricultors francesos contra els camions espanyols que transportaven fruites i verdures a la frontera), “L’IVA fet fàcil” (la posada en marxa de l’impost sobre el valor afegit), “No sé per què t’estimo” (dedicat al Felipe González que guanyava eleccions de manera consecutiva), “El centre on the rocks” (quan Miquel Roca muntà l’Operació Reformista) o “Marro!” (sobre la pugna Pujol-Maragall al voltant de la Corporació Metropolitana).

Ben segur que tot això que estem dient és atribuïble i mèrit dels tres membres de La Trinca, doncs quan normalment es valora un conjunt, és complicat dir quines aportacions fa l’un o l’altre, què és assignable a aquest o a aquell.

Les cròniques dels darrers dies han subratllat sobretot la faceta audiovisual d’en Cruz, molt reeixida i la que segurament més ingressos li va donar. Però hem volgut valorar aquell noi –amb els sobrenoms de «l’Alt», «el Prim» o «el Guapo»– que amb altres dues persones va prendre la decisió de compondre i escriure peces per entretenir, distreure i formar el públic.

El cas és que amb el seu adeu, ens ha transportat a una època i a una manera de fer música on el missatge i la manera d’executar-lo eren fonamentals; i ens ha traslladat a uns temps on els combats passaven per una guitarra i un micròfon.

Que ell descansi en pau i que els que ens quedem recuperem i taral·legem aquelles cançons que tanta gràcia ens feien i amb les que ens quedàvem a gust rient-nos del mandatari o retrògrad de torn.