Fa unes setmanes en una trobada sobre desigualtats de gènere, un parell de dones van demanar la paraula i, un cop dit el seu nom, van afegir tot seguit ” Jo no odio els homes” mostrant la seva necessitat imperiosa de proclamar la seva virtuosa normalitat.
Que avui, n’hi hagin dones a les que els hi calgui aquest escut i treguin satisfacció de fer aquest exorcisme en públic diu molt de l’estat actual de les relacions socials, de com es multipliquen els intents de demanar permís i dominar alhora, de brillar a costa d’endossar els altres motius per ser exclosos.
Mentrestant s’espera que les estratagemes d’exclusió tinguin un cost zero i amb aquesta meta al cap es fan contorsions. Esdevenim paradoxes errants: ser una cosa i la contrària, saber i fer-se la ximple, anar-se’n i romandre, dir una cosa i fer-ne una altra. Això sí, sense despentinar-se.
Moltes dones han viscut sense conèixer autonomia ni privacitat. Quan aquestes dues condició per la vida humana es troben minvades, una té por del que pot arribar a dir i també del que ha dit. Si respires només l’aire estancat dintre de l’escafandre del gènere no pots arribar a construir l’enllaç entre allò propi i allò aliè en un món real on el reconeixement mai ha estat recíproc i menys universal. Llavors, ets a mercè de l’aïllament alimentat per la manca d’acceptació de l’altre que no et pot reconèixer tot el que vols perquè no és un calc teu.
Ara i sempre, la justícia ha significat situar l’alteritat al centre de l’acció, aprendre a viure amb els altres que sempre són diferents, donar pas a nous vincles, noves cares.. presència viva dels altres en una mateixa. Cultivar la vida, afirmar-la sense parar en la seva feliç estranyesa. Reforestar i confiar en les llavors i el fruit incògnit que porten.
L’afany de justícia és una energia inexhaurible i escalfa com la llum del sol que persevera dia rere dia.
Elvira Méndez
Metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública i directora de l’Associació Salut i Família.