Del resultat del festival d’Eurovisió, sempre se’n parla molt. D’entrada perquè és un esdeveniment de molta magnitud, milions de persones arreu del món –especialment d’Europa, és clar– es connecten als seus televisors; i perquè generalment de la cançó guanyadora, se’n solen fer lloances. No sol haver-hi objeccions al tema del vencedor o vencedora. Tothom va aplaudir en el seu moment Nemo (2024), Loreen (2023), Ucraïna (2022), Maneskin (2021), Netta (2018), Sobral (2017) o Conchita Wurst (2014), per citar només els de la darrera dècada. Independentment de l’estil de cadascun, cada intèrpret va aportar-hi o bé qualitat, o bé missatge, o bé coreografia, o bé originalitat, o totes alhora. Hi ha hagut molt consens en què Àustria és perfectament mereixedora del Micro de Cristall d’enguany.
El gran debat ha estat de caire polític: la presència d’Israel a Basilea. Una discussió produïda pel bèl·lic comportament d’aquest país a Gaza, que ja ha provocat més de 53.000 morts. Es dona la comparació ineludible que Rússia fou expulsada del certamen el 2020, atesa la invasió d’Ucraïna (i segueix sense ser readmesa, és clar). Òbviament es critica la doble vara de mesurar: un estat n’ocupa un altre per la força i se’l castiga, un altre fa el mateix i no se’l castiga. «O tots lladres o tots serenos», que deia la dita.
L’altra gran polèmica ha versat sobre el vot en línia, en el qual Israel va quedar la primera en diversos països. No cal tenir excessiu olfacte per deduir que defensors d’unes ideologies molt concretes es van posar d’acord per votar la cantant israeliana. Israel està mal vist per la progressia continental? Doncs la votarem! És objecte de crítiques a determinades televisions? Doncs la recolzarem! Alguns parlaments estan aprovant declaracions en contra seva? Doncs li donarem suport! Ben segur que simpatitzants de forces polítiques representades per Le Pen, Abascal o Trump –i similars al llarg de la Unió– no van dubtar ni un segon en atorgar-li el seu sufragi telemàtic.
En èpoques tranquil·les el televot és previsible i es manifesta per factors estrictament musicals, més enllà de les afinitats i proximitats geogràfiques, que sempre hi són. En moments convulsos està subjecte a moviments subterranis, com es va veure el 2020, quan Ucraïna s’alçà amb el triomf mercès a les simpaties que despertava després de ser envaïda i gràcies també a l’antipatia que Putin provocava. Tampoc s’explicarien determinats podis al llarg de les edicions sense la implicació de les comunitats LGBT+.
Ara bé, voler modificar el sistema de votació no em sembla adient; i sembrar dubtes sobre la correcta recollida i comptabilització del que escull la gent em sembla irreal. Sí opino que és bo que una persona només pugui votar un cop des d’un mateix dispositiu. En moltíssimes consultes telemàtiques és així. Però que es pugui votar diverses vegades a un mateix artista no li treu validesa a la nota. En tot cas, tothom ho podia fer.
Es pot discutir sobre si ha de pesar més l’opinió dels jurats o la del públic. De fet, va haver-hi convocatòries en què el 100% dels punts els donava l’audiència. Foren els anys on triomfaren les disfresses, el frikisme i la beneiteria. Per tant, un bon equilibri entre tribunals i espectadors, independentment de si predomina un o altre, et dona una opinió global més ponderada.
La tercera controvèrsia s’ha produït al voltant de la posició final d’Espanya. Justa? Injusta? Ningú dubta de la preparació, de la potència, de la veu, de l’esforç, de l’entrenament, de les ganes i dels moltíssims assajos de Melody. Però a l’Eurovision Song Contest no s’hi va sol. Hi van vint-i-sis participants! Repeteixo: vint-i-sis! És clar, ser-ne el número u és molt difícil; i el dos i el tres també. De fet, si es miren aquests primers 25 anys de segle, des del 2000 fins ara, han resultat guanyadors dinou (!) països diferents. La competència, en el bon sentit de la paraula, és ferotge. Com ho puguin ser unes oposicions, posem per cas. Qui les aprova s’hi ha esmerçat, ben segur. Però també s’hi ha dedicat en cos i ànima qui en queda fora, de les places.
El que no és de rebut és allò del Partit Popular de culpar el govern del fracàs de Melody… sense comentaris, és una actitud que parla per si sola.
Bé, en qualsevol dels casos, Eurovisió és un concurs. Molt mediàtic, sí, però concurs al cap i a la fi. No ens hi va el sou, ni el pa nostre de cada dia, ni l’habitatge, ni l’educació dels nostres fills, ni l’arribar a fi de mes, ni la hipoteca, ni la feina… Per tant, dediquem-li el temps i les energies justes. Ni més ni menys.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam