Observo la geopolítica internacional com una espectadora comú més, no en sóc pas experta, però cada dia més tinc la sensació que ens estan instal·lant en un món maniqueista que em fa molta por. Alguns dirigents internacionals de tarannà autoritari i ultraliberal se situen en el cantó bo de la història, col·locant-nos a la resta, per passiva, al cantó dolent. Són dirigents amb molta força mediàtica i molt predicament polític, que sigui per la força de les armes o de l’economia, dirigeixen el món i l’aboquen a un abisme al qual la resta ens resistim a caure.
I arriba un moment que no sé si estic veient una pel·lícula de terror o una partida de Monopoly en un ambient fosc, ple de fum i amb senyors que dominen el món, i les senyores, tenint en compte només el seu plaer. Us en recordeu? Et canvio carrer Balmes per Passeig de Gràcia. Doncs igual, et poso uns arancels que et trauré si m’ho compres tot a mi, o surto del Tribunal Penal Internacional posant-lo en escac perquè et persegueix per crims de guerra a tu, que ets del meu equip.
No sóc amant del maniqueisme. Reduir a aquests nivells de simplicitat la realitat, si no anem amb molt de compte, em sembla un perill que pot beneficiar els que volen pervertir, i subvertir, l’ordre mundial a favor dels seus interessos sense que els importi gens la resta de la humanitat: desplaçats, assassinats, arruïnats? I què, si ells són els guanyadors. Com els gladiadors romans. Igual. Sembla que o no hem avançat o estem retrocedint segles i segles a una velocitat estratosfèrica.
I no, Trump, Orban, Netanyahu i companyia no estan al costat bo de la història. Juguen al Monopoly i a ser els senyors de la guerra amb la resta de la humanitat. Sense escrúpols, amb total impunitat. No els importen els més de 50.000 assassinats a Palestina (sí, les paraules compten, no són morts només, són assassinats); tant els fa les persones que deporten massivament sense tenir en compte si separen criatures dels seus pares o hi ha qui es queda sense tractaments mèdics que els són vitals; els és igual si fan caure una altra economia amb els seus arancels i porten un país a la desesperació i la ruïna. Tot plegat no són més que peces d’un joc macabre que els beneficia o ajuda a sobreviure en el seu món de dèspotes i eixelebrats. Un món en el qual s’atreveixen a proposar, fins i tot, de desplaçar tota la població que queda viva, tot i que tocada de mort, a la franja de Gaza per fer-hi un gran complex turístic per a rics. Sense ruboritzar-se.
I no. No ho podem permetre. No tenim a les mans la resolució d’aquests conflictes, però sí podem fer que la força individual esdevingui col·lectiva oposant-nos-hi fermament i canviant el relat per tal que els acabi rebotant a la cara com un búmerang. Per ajudar, i empènyer, els nostres dirigents a actuar amb diligència i fermesa hem de ser al seu costat, al cantó bo de la història. De moment, les borses no ho veuen massa clar, tot plegat, i ja és alguna cosa.
No és fàcil, cert, però si ells són capaços d’unir-se, nosaltres també ho hem de ser, i fer-nos forts amb relats simples que calin en la majoria de la població. Per tant, si hem de jugar, juguem. I aconseguim canviar el marc mental (no sé com m’ho faig que sempre retorno a Lakoff). Juguem amb els seus termes per guanyar-los la partida. I aquí deixeu-me que escombri una mica cap a casa. Còrtum ha iniciat, aquest mes de març, una campanya Contra el mal a les xarxes socials. Frases curtes, simples i clares que donen la volta a la truita: contra el mal, llibertat d’opinar, no d’odiar; contra el mal, més lectures i menys fakes; contra el mal, acollir, no rebutjar; contra el mal, mantenir la memòria democràtica; contra el mal, cooperació internacional; contra el mal, Palestina mereix pau i justícia; contra el mal, Europa, Europa i Europa.
Perquè no n’hi ha prou amb defensar-nos, insisteixo, hem de canviar el relat.
Iolanda Pàmies Rimbau
Periodista i escriptora
@iolandapamies