Quan Keir Starmer va arribar al poder fa menys d’un any, el repte més gran que tenia sobre la taula era revifar l’economia i els serveis públics d’un país que es trobaven en una situació molt complexa a causa de la mala gestió dels successius governs conservadors i dels efectes del Brexit. El primer ministre laborista sabia que la majoria absoluta que havia obtingut a les urnes era molt més una censura al paradigma polític desplegat en els darrers anys pels ‘tories’ que no pas un vot de confiança a la seva figura.
En els darrers mesos Starmer ha impulsat algunes mesures impopulars que han generat força controvèrsia social i mediàtica. És el cas, per exemple, de la supressió de les ajudes que rebien milions de pensionistes per pagar la calefacció de les seves llars o de l’eliminació d’altres iniciatives que garantien el benestar social de la població. També han estat destacades les seves polítiques en matèria migratòria. Unes polítiques que, malauradament, l’allunyen, i molt, de la postura que històricament ha defensat l’esquerra en aquest àmbit.
La seva figura política ha emergit darrerament arran de la trobada de líders europeus organitzada a Londres per coordinar una posició comuna davant la humiliació de Trump a Zelenski al Despatx Oval. En aquest sentit, no era d’esperar que el primer ministre laborista abanderaria un tarannà europeista tan clar. Un tarannà europeista que, en certa manera, és una esmena a la totalitat al Brexit. És un canvi absolut respecte la postura ultranacionalista de la qual havien fet gala dirigents del Partit Conservador com Boris Johnson. Probablement, si fa dos anys s’hagués anunciat que Londres acolliria una cimera d’alt nivell de líders europeus, ningú s’ho hauria cregut.
La gravetat de de les declaracions de l’administració Trump i el canvi de postura envers la guerra a Ucraïna han relegat a un segon o tercer pla aquesta notícia. És cert que avui en dia sembla que el Brexit és irreversible, però, com a mínim, Starmer s’ha anat apropant progressivament a Brussel·les i ha demostrat la seva voluntat de recuperar uns ponts que la irresponsabilitat i la temeritat de David Cameron van volar d’un dia per l’altre.
El mandatari britànic, com altres dirigents europeus com ara Pedro Sánchez, Emmanuel Macron o Donald Tusk, ha sabut llegir bé el nou context internacional que es va obrir després del 28 de febrer, dia que Zelenski es va desplaçar als Estats Units per reunir-se amb el president nord-americà.
La política, des d’aleshores, ha entrat en una nova realitat. És un canvi de rasant que obliga les formacions i els governs a canviar les seves prioritats i les seves estratègies, atès que ja no ens trobem en un debat merament ideològic sobre quin rumb i quines polítiques públiques necessita una comunitat, una societat o un país democràtic en ple segle XXI. Ens trobem en una disjuntiva que sintetitza l’escridassada del mandatari nord-americà a l’ucraïnès: o una política basada en la força; l’imperialisme; la llei del més fort; l’autoritarisme; i el menyspreu a l’adversari i els valors propis de la democràcia liberal o una política fonamentada en tot el contrari.
Per això, no només és un encert que els britànics formin part d’aquests encontres internacionals, sinó que és doblement elogiable que el seu primer ministre sigui un dels dirigents que marqui el pas d’aquesta nova era. El líder del Regne Unit, així doncs, ha fet bona aquella vella dita que una crisi pot ser una oportunitat. Ara només cal esperar que aquesta oportunitat s’allargui en el temps… i que Starmer faci un gir de 180 graus en la seva política migratòria.
