El passat 19 de febrer es compliren 40 anys del primer disc en solitari de Mick Jagger, sense els Rolling Stones. Es titulà ‘She’s the boss’ i obtingué bones vendes, no en va l’expectació era gran tractant-se, ni més ni menys, del líder de Ses Satàniques Majestats.
En cap moment a Mick se li passà pel cap deixar la banda o cloure-la. Tenia ganes de provar sort sol, potser empès per la vanitat o potser animat pels qui l’envoltaven –mànagers, familiars, discogràfica–, o ambdues coses alhora. El cas és que l’àlbum tingué una bona acollida entre el públic en general, tot i que entre els fans de la famosa banda britànica hi hagué divisió d’opinions: els que el rebutjaren per individualista i els que l’acceptaren per ser de qui era.
Fou un treball de nou cançons, algunes de les quals haguessin pogut formar part del repertori dels Stones sense problemes, com per exemple la que obre el disc: la rockera «Lonely at the top». Cal tenir en compte que fou un llançament en plena dècada dels 80 –el 1985– cosa que significà que el cantant incorporés l’electrònica i els sons del moment en temes com «Running out of luck» i «Secrets».
De la mateixa manera que en cada entrega dels Rolling sempre hi ha una balada, Jagger també en va posar una en la seva primera experiència en solitari: «Hard woman», amb el desamor com a fil conductor i amb gotes de desesper i tristesa en la lletra.
De ‘She’s…’, en van sortir dos destacats singles: la marxosa i ballable «Just another night» i l’optimista «Lucky in Love». L’LP es completa amb els tocs disco de «Turn the girl loose» i el pop de «½ a loaf». El disc acabava amb «She’s the boss», cançó que, tot i donar nom a l’àlbum, no tingué especial rellevància.
A part d’aquest, com a solista, MJ ha tret tres discos més: ‘Primitive cool’ (1987), ‘Wandering spirit’ (1993) i ‘Goddess in the Doorway’ (2001). Fa 24 anys que no repeteix l’experiència, segurament perquè el pas dels anys i la dedicació al grup de la seva vida –amb gravacions, gires, entrevistes i reportatges– li ha reportat més satisfaccions, beneficis personals i focus que cap altra cosa. Però sempre ens quedarà aquell punt de comprensible independència i d’autoafirmació que en quatre ocasions va voler protagonitzar.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam