Escric aquestes línies el mateix dia en que estava previst el primer desallotjament de la coneguda com a casa Orsola, a l’Esquerre de l’Eixample de Barcelona, i que finalment ha estat ajornat fins a la matinada del proper dimarts dia 4 de febrer.
Res de nou com a desnonament. Contínuament es produeixen fets com aquest. Una persona coneguda meva, fa molts anys que viu de lloguer a una finca d’uns onze veïns que fins fa poc era propietat d’una fundació privada depenent de l’Arquebisbat de Barcelona. Just fa dos mesos els veïns van rebre una carta informant-los que la finca havia estat venuda a una societat que porta per cognom Socimi. Les Socimi, són societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària, que tenen per objecte la compra, promoció i rehabilitació d’edificis urbans pel seu arrendament. Per tant, segurament, els veïns comprovaran que no se’ls renova el contracte al seu venciment, en el cas que comento a la tardor del 2027.
Sóc un ferm defensor de l’exercici real, tangible del dret a un habitatge digne. He tingut ocasió de deixar-ho dit per escrit quan exercia la meva activitat laboral, en l’actualitat recent i de comentar-ho directament amb responsables polítics advertint, ja fa anys, que el problema d’accés a un habitatge digne seria el més angoixant per a la ciutadania i el de més difícil solució.
El dret a un habitatge digne figura reconegut en l’article 47 de la CE en la secció dedicada als principis rectors de la política social i econòmica però no és un dret invocable, reclamable directament en els tribunals. No gaudeix de la seva tutela com els drets i llibertats descrits en els articles 15 a 29 de la CE.
Però si no es fa possible l’exercici a un habitatge digne, els altres drets i llibertats que sí són invocables davant els tribunals, el dret a la vida, a la integritat moral, a la seguretat, a l’honor, a la intimitat i també al treball, encara que aquest tampoc gaudeixi de tutela directa, difícilment són possibles sense disposar d’un habitatge digne.
Fa molts, molts anys que existeix la institució del contracte de lloguer i molts hem viscut en un moment o altra de la vida en règim de lloguer sabent i acceptant quines eren les regles de joc, el seu règim jurídic, de temporada, per temps determinat o indefinit….En aquests moments els contractes per habitatge habitual es concerten per cinc o set anys, segons l’arrendador sigui persona física o jurídica, amb una pròrroga possible de fins a tres anys més, amb possibilitat mútua de declarar la no renovació en els termes que preveu la Llei d’Arrendaments Urbans.
Per tant, aquestes són les regles de joc acceptades, suposament de forma lliure. El llogater sap quines són les condicions de durada, pròrroga o no renovació i en conseqüència pot fer les previsions que calguin. Això que sembla tant lògic, raonablement regulat i conegut per les parts, ara sembla que no funciona com cal. Què passa?.
Doncs passa que l’habitatge, tot i ser un dret, en la seva immensa majoria està funcionant com una producte més del mercat lliure especulatiu subjecte a les fredes oscil·lacions de la llei de l’oferta i la demanda. Passa que el sector públic, aquells que han de vetllar pels interessos i el benestar de tots, se han dormido en los laureles i no ha fet els deures i ara van tard. Passa que quan perds l’habitatge habitual et cau el món a sobre per que els preus estan insuportables. Passa que el fenomen del turisme i el increment de població a les grans ciutats provoca importants alteracions en el mercat immobiliari. En el cas concret de la gran àrea metropolitana de Barcelona, passa que no hi ha espai físic per construir els habitatges que es necessiten la qual cosa continuarà mantenint, sinó incrementant, la tensió. No tenim un entorn com si el tenen a Madrid, Saragossa, Albacete….
I entre tant què? Doncs mala peça al taler si un propietari no vol prorrogar el contracte. Cal acceptar les condicions pactades i en qualsevol cas les resolucions judicials fermes. En cas contrari trenquem la baralla i tot salta, encara més, pels aires. Els propietaris no són germanetes de la caritat i els llogaters tampoc tenen perquè ser-ho. Una altra cosa és somiar truites, que tampoc està malament fer-ho mentre se sàpiga. Però sí, entre tant hi han més cases Orsola a l’expectativa que definiran un model de ciutat i de veïnat que no ens agrada.
Cal ja reflexionar sobre si seria possible una reforma de la CE per poder reclamar als tribunals la tutela efectiva del dret a un habitatge digne, amb el respecte al dret de propietat matisat o limitat. Cal entendre i regular, cada cop més, el dret a la propietat no com un absolut, sinó com un dret relatiu subjecte al benestar de la majoria, però la regulació amb efectes retroactius no és la millor tècnica. Cal pactar, pactar, pactar els diferents grups polítics les mesures que hagin d’aplicar-se per afrontar aquest gran repte i exigir-los sentit de la responsabilitat. Que l’administració pública, amb la col·laboració dels promotors privats, es converteixi en el gran ens promotor d’habitatge públic amb protecció permanent. Que les administracions auxiliïn a les parts més vulnerables en situació real i contrastada de vulnerabilitat. Cal adaptar el planejament del territori a les necessitats reals d’habitatge respectant requisits d’entorn idoni, convivència col·lectiva, equipaments públics, transport i paisatge. Les ajudes econòmiques i altres recursos com els avals a favor d’uns i altres ajuden, però no són la solució.
Tot i que, en ocasions, no s’avança si no es dona un cop de puny a la taula, les actituds tancades, radicals, les reaccions agressives, supèrbies, insolents, irreals i fantasioses, tampoc.
Tenim tots, un gran repte davant
Manel Sanz