Emmanuel Macron va arribar al Palau de l’Elisi l’any 2017 després de guanyar la segona volta de les eleccions presidencials contra Marine Le Pen. El duel entre l’actual president francès i la candidata d’extrema dreta es va repetir el 2022. Macron va tornar a vèncer i va ser reelegit president. Amb tot, un gruix rellevant i ampli d’enquestes indica que molts electors van votar-lo en ambdues ocasions per evitar una victòria de la líder del Reagrupament Nacional. El mateix va succeir en els comicis legislatius del passat estiu: una part important de ciutadans progressistes va dipositar, en aquelles circumscripcions que eren clau, la papereta dels candidats ‘macronistes’ per evitar que Jordan Bardella es convertís en el nou primer ministre del país. El desenllaç de la història és conegut i ara correspon al president francès decidir si esmena l’error del nomenament del conservador Michel Barnier o si torna a ensopegar amb la mateixa pedra.
El cas francès és força paradigmàtic de la dinàmica amb la qual es troben algunes de les democràcies liberals occidentals. En certa manera, la primera vegada que la ciutadania va escollir Macron ho va fer per evitar un triomf de l’extrema dreta, però també perquè posés en marxa un programa de govern que comportés, a curt i mitjà termini, un descens del malestar social existent i, en conseqüència, una davallada del suport electoral de la formació que lidera Le Pen. El president no va fer ni una cosa ni l’altra. Ràpidament, va impulsar una sèrie d’iniciatives econòmiques i socials que feien presagiar (com ha acabat succeint) un mandat escorat a la dreta. El que ningú esperava, malgrat tot, és que el mandatari francès acabaria escollint un primer ministre que tindria la complicitat del Reagrupament Nacional, formació a la qual ell deia combatre.
No obstant això, el més rellevant de tot plegat és que Emmanuel Macron sembla que encara no ha entès que el vot a la seva candidatura per part d’un nombre elevat de conciutadans i conciutadanes no ha estat mai un aval a la seva figura política, sinó un vot de refús a les idees i als candidats ultraconservadors. Els electors el van votar, com es diu col·loquialment, perquè era el mal menor.
Un altre cas molt interessant és el de Joe Biden. L’encara president nord-americà va vèncer els comicis de 2020 perquè una bona part dels electors volia impedir que Donald Trump seguís quatre anys més a la Casa Blanca. És cert que un cop elegit el mandatari estatunidenc es va afanyar a recuperar la normalitat institucional malmesa i el paper rellevant del país als organismes internacionals, però, tanmateix, és igualment una realitat, a la vista dels resultats, que el president demòcrata no ha aconseguit revertir el malestar social i, en certa manera, la sensació d’abandonament que sent una part de la població, sobretot de classe treballadora, envers els poders públics. I ha estat, precisament, la percepció que han tingut aquests ciutadans i el discurs contra les elits defensat per Trump (malgrat que ell en forma part) el que ha facilitat la victòria del candidat d’extrema dreta.
Tant en el cas francès com en el nord-americà hi ha dos elements en comú. El primer és no haver llegit correctament els resultats electorals: molts votants han confiat en ells, no pel seu programa, les seves propostes o el seu lideratge, sinó perquè són els únics amb opcions reals de guanyar aquelles formacions que concorren als comicis amb una voluntat inequívoca de destruir les institucions públiques, trencar les polítiques socials que generen equitat i igualtat d’oportunitats, perseguir els immigrants, i negar els criteris de la ciència, entre d’altres. El segon aspecte coincident entre Macron i Biden és que cap dels dos, amb major o menor mesura, ha estat capaç de generar una certa esperança en un futur amb més progrés i major benestar.
Als Estats Units els demòcrates ja no són a temps de revertir aquesta situació. A França a Macron el temps se li tira a sobre i haurà de fer canvis de 180 graus en les seves polítiques (i en els seus nomenaments) si no vol que el país acabi governat per Marine Le Pen l’any 2027.
En tot cas, tant en el cas del líder francès com del nord-americà els fets demostren que una primera victòria del “mal menor” s’ha de convertir, en les pròximes eleccions, en un triomf sorgit d’una gestió que generi esperança, il·lusió i optimisme. En cas contrari, els grups polítics de matriu nacional-populista tindran més opcions de governar o recuperar les institucions. I la fórmula per evitar que aquests partits accedeixin a les administracions públiques passa, com s’ha demostrat a d’altres països, per una política útil que tingui la capacitat de revertir les desigualtats existents i generar igualtat d’oportunitats. No hi ha un altre camí.
