Una bona part de l’esquerra ha reaccionat amb l’altivesa que malauradament comença a caracteritzar-la a la victòria de dos mil milionaris que recorden als súper malvats dels còmics Marvel. Torna el “que gaudeixin del votat”, que tantes vegades hem escoltat i llegit després d’una derrota, i també el sentiment d’haver estar traïts pels obrers que han votat Trump, als que acusen, més per despit que per una altra cosa, de ser un traïdors mancats de consciència de classe. Cosa que no deixa de ser curiosa, doncs la base del vot de Trump són les classes baixes sense estudis i treballadors que no fa tant votaven demòcrata, mentre que el gruix del votant demòcrata són universitaris de classe alta i mitjana alta. De pensar que s’ha fet malament, ben poc, i les escasses reflexions són per culpar candidats, revisar el curt termini i, com acostuma a ser habitual, excusar-se en una comunicació deficient. De tot això hi ha una mica, però les forces que mouen la societat i el vot tenen arrels més llargues i més profundes.
Arrels que arriben a tocar els anys immediatament posteriors a la II Guerra Mundial, quan hi ha un enemic, l’URSS, que representa una alternativa al sistema capitalista i la por al descontentament de les classes treballadores, les que van pagar amb la seva sang el preu de la victòria. D’aquesta manera a occident van començar a implantar-se, amb més o menys intensitat, sistemes de protecció social i polítiques destinades a reduir desigualtats, com els sistemes públics de salut i d’ensenyament, de caire clarament socialdemòcrates, que van ser respectades pels governs de dretes. El discurs de l’esquerra, si més no de l’esquerra més light, s’havia convertit en hegemònic. L’esquerra s’havia convertit en l’espectre conservador de la política sense haver-se donat compte, ni tan sols ara n’és conscient. A canvi es va moderar tant, que avui, ni tan sols aquelles formacions que diuen ser la veritable esquerra parlen de coses com la nacionalització de la banca i dels modes de producció. Si ho van saber veure Margaret Thatcher, que va convertir en una creuada el seu enfrontament amb els miners britànics, i Ronald Reagan que van iniciar, amb l’ajuda del debilitament progressiu de la URSS, la transformació ideològica de la dreta en un moviment revolucionari, l’únic capaç de fer canviar la societat.
Pel camí, acords com la NAFTA, que van fer que les fàbriques d’automòbils marxessin dels estants riberencs als Grans Llacs cap a Mèxic, deixant als treballadors americans sense feina. Avui, trenta anys després, se segueix recordant el desastre i aquests obrers no han recuperat encara la prosperitat perduda.
Pel mig les guerres a l’Iraq i l’Afganistan -que van costar milers de vides sense que ningú sàpiga encara de què van servir-, l’atac a les torres bessones -que va fer que Amèrica deixés de sentir-se invulnerable i occident comencés a sacrificar llibertats a canvi de seguretat- i dues crisis econòmiques que han posat en qüestió un sistema desgastat i que s’ha mostrat incapaç de protegir els més febles.
Igual que els seus correligionaris europeus, Trump ha sabut llegir això. I els seus mítings són una bona prova. En els primers minuts aboca tota mena de provocacions i exabruptes –els haitians es menjaran les teves mascotes- que causaran la ira dels demòcrates, que passaran hores i hores parlant d’ell, fent-li campanya gratis. “Épater les bourgeois”, com feien els poetes maleïts francesos per denunciar la hipocresia de les classes dominants i evidenciant que ells, els seus adversaris polítics, són l’establishment, mentre el club de multimilionaris que impulsa Trump són autèntics revolucionaris. El president electe cull el fruit sembrat per Reagan i regat durant anys per predicadors evangèlics en forma de vots de gent que, fins a la seva arribada, se sentia aliena al sistema. Després parla de la indústria. De posar aranzels per protegir les seves empreses. De sancionar les companyies americanes que marxin a l’estranger i de fer que tornin aquelles que ara operen des de Mèxic o Àsia. Parla dels temes que amoïnen als treballadors que conformen la seva base.
Davant això, els demòcrates ofereixen somriures, una bona gestió, que com el valor al militar, se li suposa a qualsevol que es presenti a unes eleccions, i un discurs centrat en qüestions com el gènere o el racisme, que ja es donen per suposats a qualsevol partir progressista. Les fàbriques han quedat amagades en algú racó. Els obrers de Detroit o Chicago no han entès res dels que els deien els demòcrates, perquè no parlaven dels seus temes i el que els oferien els interessaven ben poc. Les dones han acabat votant Trump, perquè els ha amoïnat més la inflació que les restriccions al dret de l’avortament.
Jaume Moreno
Periodista
@emetent
