La DANA que ha afectat el País Valencià recentment i que ha ocasionat més de 200 morts, a part dels nombrosíssims danys materials, ens ha colpejat a tots. Tant des d’un punt de vista anímic com polític; passant per la solidaritat, la sensibilitat i l’empatia que ens ha provocat. Però no és el primer cop que la Comunitat Valenciana és víctima d’una catàstrofe així. La nit del 19 al 20 d’octubre de 1982 unes pluges torrencials van inundar valls i rius, fins al punt que la presa de Tous es va trencar i la seva aigua va arrasar amb tot el que va trobar: cases, pobles, camins, carreteres, etcètera. El balanç humà fou de 30 persones i escaig mortes. Dies més tard, el 7 i 8 de novembre del mateix any, uns forts aiguats van castigar també les comarques a la vora del Segre.
No cal dir que els catalans i catalanes de seguida ens vam posar a ajudar els nostres veïns en tot allò que estava a les nostres mans: donacions econòmiques, enviament d’aliments, de roba… Òbviament les institucions de Catalunya també es van mobilitzar, canalitzant les aportacions i enviant-hi personal d’ajuda.
Setmanes més tard, la Generalitat va organitzar un concert per recaptar fons per a la reconstrucció. Comptà amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Dit en termes polítics: nacionalistes i socialistes es posaven d’acord per una causa justa i necessària. La unitat per bandera, com ha de ser. Més endavant en parlarem.
El cartell fou de luxe: Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Joan Isaac, Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Raimon, Xavier Ribalta, Marina Rossell, Joan Manuel Serrat, Pere Tàpies i La Voss del Trópico. Els he escrit per ordre alfabètic perquè així apareixien als anuncis i perquè d’aquesta manera van anar sortint a l’escenari. Ho va decidir l’organització i ho expliquen els cronistes del moment. Era una manera neutra d’evitar protagonismes i favoritismes. Se celebrà al Palau dels Esports de Montjuïc, recinte avui inexistent.
Sí, heu llegit bé: Llach i Serrat en un mateix recital! S’ha de dir, però, que no hi hagué cançó final que aplegués tots els intervinents a l’estrada, com sol passar en altres actuacions benèfiques. Per tant, no hi ha cap fotografia que il·lustrés juntes totes les cares participants. Per sort, el fotògraf Sergio Lainz de La Vanguardia va captar el moment en què Llach i Serrat es donaren la mà i se saludaren, en una situació cordial i amable. Fou en el backstage. El periodista de torn que va redactar el peu de foto escrigué: «El apretón de manos (…) bien puede calificarse de instante histórico». Albert Mallófré, redactor de l’esmentat diari que signà la cònica del concert, afegí: «llegaron incluso a darse la mano (…) en un instante fugaz».
Aquests dos cantautors, amb quasi trenta anys de diferència, tornaren a coincidir en persona dos cops més, que jo sàpiga; i curiosament fou Joan Baptiste Humet qui els uní de nou. Un fou el 16 de desembre de 2008 a propòsit d’un homenatge al cantant, qui havia mort uns dies abans, el 30 de novembre. L’altre fou en la gravació, el 2016, d’un disc tribut a Humet, CD en el qual tots dos participaren.
Tornant al Palau d’Esports, el títol de la nit, i que constava a les entrades, fou «Festival pro-damnificats de Catalunya i València». Fixeu-vos que no hi apareix la paraula «país». En canvi, en la publicitat en premsa escrita, amb els logos de la Generalitat i de l’Ajuntament, s’hi deia «La cançó solidària amb els perjudicats per les riuades a Catalunya i País Valencià».
Aquesta efemèride em ve a tomb ateses dues circumstàncies recents. Per una banda, el País Valencià ha tornat a patir una desgràcia; i per l’altra, la convocatòria quasi simultània de dos concerts de suport, concerts que tindran els mateixos protagonistes: Serrat i Llach.
Així doncs, l’Ajuntament, sota el lema «Barcelona amb València», programa un recital que tindrà com a caps de cartell Serrat i Estopa. L’acollirà el Palau Sant Jordi. Paral·lelament, Assemblea Nacional Catalana, entitat que com tothom sap presideix Lluís Llach, i Òmnium Cultural impulsen «Catalunya amb el País Valencià», unadiada musical que comptarà amb Sopa de Cabra, la Dharma, Oques Grasses, etcètera. Serà a l’avinguda Maria Cristina.
Un serà el 21 i l’altre serà el 29, tots dos en novembre i amb només una setmana de diferència. Un amb accent municipal i l’altre amb accent independentista. Tot i haver-hi un denominador comú, la tragèdia valenciana, hi ha dos actes separats. Les dues Catalunyes, les dues meitats, els dos blocs. Malament rai.
Queda dit: allò que succeí aquell 4 de gener de 1983, 41 anys més tard no es pot repetir. Allò que aleshores fou possible avui no ho és. Avui cadascú munta el seu què, cadascú usa els seus mots, cadascú s’adreça al seu públic. Encara sort que els destinataris finals són els mateixos: els valencians i valencianes afectats per temporal.
Però sempre ens queda recordar, reivindicar i aplaudir allò que un dia s’esdevingué i que, esperem, algun dia torni a ser realitat: coincidència en l’objectiu, unitat civil i consens polític.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam
Bé, es pot anar als dos concerts, encara que jo prefereixo l’independentista, jutjant només per la gent que hi canta.