Hi ha un disc dels Rolling Stones que fa poc ha complert 50 anys: It’s only rock ‘n’ roll. Sortí a la venda el 18 d’octubre de 1974. No cal dir que ja eren una banda consolidada, ja havien tret al mercat àlbums emblemàtics (i molt venuts) com Goats head soup (1973), Exile on Main Street (1972), Sticky fingers (1971), etcètera.
El grup estava format pels quatre veterans: Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts. Per aquesta gravació, i per a les immediatament anteriors, havien comptat amb Mick Taylor, que formava part colze amb colze amb la resta de membres, com un stone més. Però després d’aquest ja no van fer més LPs junts, atès que Taylor deixà la formació just després d’It’s only…
En canvi, Ron Wood va intervenir en algunes cançons d’It’s only… com a col·laborador; i per als següents treballs (i fins a l’actualitat) ja formà part com a membre de ple dret dels Rolling.
La portada és molt èpica, amb els aleshores cinc Stones baixant unes escales: els dos Micks, Keith, Charlie i Bill. Tot de dones els donen la benvinguda, amb cares d’entusiasme i gestos d’aclamació. Semblen fades o vestals o deesses, moltes d’elles tocades amb corones de flors. La majoria porten rams a les mans i fins i tot hi ha un grup de nenes que s’acosten als músics de manera alegre.
El tema que més èxit va tenir fou «It’s only rock ‘n’ roll (but I like it)», que dona títol a l’àlbum. A més, és un hit interpretat encara avui en directe per Ses Satàniques Majestats.
Del nom –It’s only rock ‘n’ roll– ja es pot deduir que és una obra rockera, així ho demostren peces com «Dance little sister», «If you can’t rock me» i «Luxury». Completen l’entrega altres peces com la festiva «Short and curlies», la discotequera «Fingerprint file», la profunda «Time waits for no one», la tranquil·la «Till the next goodbye», el melancòlic blues de «If you really want to be my friend» i el soul de «Ain’t too proud to beg» dels Temptations.
Del disc en general i de la cançó en particular, aquests britànics n’han fet el seu leitmotiv, la seva divisa i el seu lema: «és només rock and roll, però m’agrada». És a dir, un posicionament desenfadat, poc transcendental, desllenguat, juvenil, rebel i desafiant. Una postura que milers de joves de l’època abraçaren i a la qual encara avui els seus fills i nets s’hi agafen.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam