El passat 4 de juny es van complir 40 anys de la sortida al mercat de Born in the USA, emblemàtic disc de Bruce Springsteen. De BITU sí que es pot dir claríssimament que va haver-hi un abans i un després en la seva carrera. Fins aleshores, entre els anys 1973 i 1982, el cantant havia publicat sis àlbums, amb vendes irregulars: des de les discretes de Greetings from Ausbury Park o Nebraska fins a les bones xifres de Born to run o The river. Però si fins aleshores el de New Jersey havia anat pujant pisos d’un en un, com en un ascensor, amb l’èxit de BITU va pujar de cop i volta deu pisos!
Tot va ajudar: la trajectòria, les entrevistes, els reportatges, els videoclips, les ràdios… Però sobretot una certa calculada ambigüitat, començant per la portada: la bandera americana de fons, samarreta blanca, els texans i la gorra de beisbol penjant. És a dir, els tres colors de l’ensenya nacional: el blanc, el vermell i el blau. Cal tenir en compte la fascinació que en plena dècada dels 80 hi havia envers la cultura americana: Spielberg, Indiana Jones, Star Wars, Michael Jackson, Georges Lucas, etcètera. A això cal afegir-hi un ventall de cançons atractives: la contundent «Born in the USA», les alegres «Glory days» i «Darlington County», la ballable «Dancing in the dark», l’èpica «No surrender», la personal «My hometown» o l’esperançadora «Bobby Jean», entre d’altres.
Aquell LP va agradar als qui ja n’érem fans, és clar. Però també va arribar a milions de persones que, malgrat que el Boss ja portava una dècada gravant i actuant, no n’havien sentit a parlar. Es dona la curiosa circumstància que BITU va provocar efectes retroactius en el seu públic. És a dir, persones que després de descobrir-lo i de comprar-se BITU van anar a les botigues de discos a adquirir els anteriors: Darkness on the edge of town, The wild, the innocent and the E Strett Shuffle i els esmentats anteriorment. En altres paraules, es van vendre millor el 1984-1985 que quan es publicaren: 1973, 1975, 1978… Com a mostra: el primer concert que feu a Barcelona (1981), tot i tenir Born to run, «Badlands», «Promised land» i The river en el seu currículum, ho va fer al Palau d’Esports, amb un aforament d’entre 5.000 i 8.000 persones, segons la font; el segon, al Camp del Barça (1988), amb una cabuda de 90.000 ànimes.
Menció a part mereix la cançó «Born in the USA», que dona títol a l’àlbum sencer i amb la que obre l’LP, i paradigma del que estem comentant. Més que res per les dues lectures que se’n van fer. Per una banda, hi havia una visió patriòtica, que va portar, fins i tot, a què el conservador Ronald Reagan la posés en els seus actes electorals. A això cal afegir-hi una escolta acrítica que, sense haver llegit detingudament la seva lletra, et porta a aplaudir el tema sense adonar-te del contingut, ignorant-lo. La fascinació pels Estats Units de què parlàvem abans no és aliena a aquest fet.
Per altra banda, hi havia la visió conscienciada, que és la que va voler imprimir l’autor. Springsteen canta en primera persona, tot i que estrictament no parla d’ell mateix; ell es va lliurar d’anar a l’Exèrcit, tal com explica a les seves memòries. Entre d’altres coses, tornant a la lletra, ens explica que li van «posar un rifle a la mà», que el van enviar «a una terra estrangera» a «matar l’home groc», esmenta «l’Administració de Veterans» (AV a l’original) i que ha acabat com un «gos» al qual «han colpejat massa». És a dir, estrofes plenes d’autocrítica envers el país que el va veure néixer, especialment en l’apartat bèl·lic, quan Washington es va embrancar en la guerra de Vietnam.
Però ambivalències a part i independentment del nombre d’exemplars venuts, cal dir que Born in the USA és un bon treball, incrustat a la memòria personal de molts de nosaltres i considerat per força experts com una de les millors obres musicals del segle XX.
Xavier Barberà
Filòleg
@xbarberam