Fa molts dies que tenia al cap escriure un article per a Àtoms i iniciar altre cop una presència periòdica. També tenia clar que volia començar aquesta etapa amb un article parlant del Trastorn de l’espectre autista (TEA). Ja n’he parlat altres vegades, però aquest cop és des d’una visió més àmplia.
En aquests moments, potser, tindrà poc interès per als lectors, preocupats per altres mogudes i per l’actualitat política, però malgrat que aquestes circumstàncies continuo amb la meva idea i si necessiteu distreure’s de tants sorolls, us convido a llegir-lo.
El dia 2 d’abril se celebra el Dia Internacional de sensibilització sobre l’Autisme. Una bona campanya de sensibilització i coneixement sobre el TEA és important per trencar l’estigma i la discriminació. D’aquest trastorn, i d’altres tenim uns coneixements minsos i una mirada estereotipada.
Aquest any m’ha cridat l’atenció la tasca pedagògica i inclusiva que han fet algunes cadenes televisives incloent en els seus programes habituals persones adultes amb TEA, ampliant la visibilitat que teníem d’ells, exclusivament de l’edat escolar. No fa tants anys, els responsables educatius no posaven mitjans, ni humans ni materials, ni res de res per integrar aquests alumnes al sistema educatiu ordinari que sovint acabaven amb enfrontaments entre la comunitat educativa del centre i amb una recomanació d’inscriure l’alumne en una escola d’educació especial. No ens plantejàvem com evolucionaven. D’adults, es feien invisibles i no ens preocupàvem ni per ells ni per les seves necessitats.
En la campanya de sensibilització s’han presentat casos de persones amb TEA i s’ha mostrat que no tots són iguals, hi ha graus, per tant, s’han trencat estereotips i s’han ampliat els coneixements socials. És cert que hi ha una sèrie que presenta una persona autista amb tots estereotips que ja coneixíem, però d’altres cadenes han inclòs la temàtica en la programació habitual, persones amb el trastorn que han explicat la seva experiència vital. Els TEA han explicat que hi havia trets que no sabien explicar-se, que es veien diferents de la resta de companys del seu entorn: escolar o laboral. Els companys, segurament, també els miraven diferents i es limitaven a etiquetar-los com a: rars, maniàtics, rutinaris…, com fem amb altres situacions: utilitzem les etiquetes per menysprear a la persona.
De totes les accions televisives, destaco una: el programa de cites on un noi i una noia van explicar-se la seva experiència i la diagnosi que van rebre de grans. La diagnosi els va servir per contestar-se tots els interrogants i aconseguir una tranquil·litat vital necessària. Molts pares han sabut que tenien el trastorn en diagnosticar algun fill o filla, que al contrari del que es pensava afecta igual a nenes que nens.
Als neurotípics, ens queda molt per millorar en matèria d’empatia i solidaritat.
