TERRORISMES

La decisió del Tribunal Suprem d’obrir una causa penal contra l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont i el diputat d’ERC Rubèn Wagensberg, per un suposat delicte de terrorisme com a cervells, inductors, de Tsunami Democràtic ha coincidit pràcticament en el temps amb el vintè aniversari de l’atemptat de l’11-M a Madrid quan la col·locació de deu bombes als trens de rodalies de Madrid va causar prop de 200 morts.

La justícia va determinar uns anys després que els autors del brutal atac havien estat seguidors o simpatitzants de l’organització islamista Al-Qaeda. El pas dels dies i les proves policials i judicials van desmuntar la tesi inicial del govern del PP -Aznar en retirada donant pas a Mariano Rajoy- de l’autoria d’ETA. A tres dies de la celebració de les eleccions generals passejar l’amenaça del terrorisme basc era més rendible, des del punt de vista polític, que recordar (quines males passades juguen les associacions d’idees) que el govern d’Aznar s’havia embolicat en la guerra d’Iraq i havia sostingut la tesi mai demostrada de l’existència d’armes de destrucció massiva. L’integrant castís del trio de les Açores (amb Bush i Blair) va dir el 2023 que no es penedia del que havia fet i com en tantes ocasions va faltar a la veritat en assegurar que Espanya no havia enviat soldats a combatre. La primera decisió del nou president José Luis Rodríguez Zapatero el 18 d’abril de 2004 va ser ordenar la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq que van tenir 11 baixes mortals.

La imputació a Puigdemont, Wagensberg i altres deu persones té relació, sobretot, amb els fets ocorreguts el 14 d’octubre de 2019 a l’aeroport del Prat de Barcelona, que van suposar la seva pràctica paralització, en protesta per la sentencia dictada contra els principals líders del procés després del  seu judici. La imatge dels passatgers intentant arribar a peu a les terminals arrossegant maletes enmig d’una riuada de manifestants va donar la volta a un món que ens va mirar i no precisament amb bons ulls.

Crec no equivocar-me massa si aventuro que la majoria de ciutadans de Catalunya, independentment de la seva posició respecte al “procés” (que ha generat més divisió i problemes dels que els seus promotors i defensors volen reconèixer) te una visió, i també una opinió, sobre el terrorisme que difereix substancialment de les apreciacions del Tribunal Suprem.

La veritat judicial i la idea de veritat de la ciutadania poden no coincidir. La percepció que en general tenim del terrorisme apel·la a l’experiència col·lectiva o personal, a les informacions i sensacions que ens han arribat pels mitjans de comunicació, en el seu sentit més ampli, o pels comentaris generats a partir de testimonis colpidors de víctimes i protagonistes d’una realitat que va ser molt dura i durant molts anys.

La proximitat juga un paper determinant en la configuració dels marcs de referència: les persones que ja tenen una certa edat recorden -recordem- esdeveniments terribles que ens van afectar ben de prop com els atemptats d’ETA a Hipercor de Barcelona (1987), amb 21 morts, l’atemptat de la caserna de la guàrdia civil de Vic (1991) amb 9 víctimes i molt més recentment l’atemptat de la Rambla de Barcelona el 2017 perpetrat per l’islamisme gihadista que va causar 15 víctimes mortals. Sense oblidar l’impacte causat per altres fets terribles: els cotxes bomba de la caserna de de la Guàrdia Civil a Saragossa amb 11 morts l’any 1987 i de la Plaça de la República Dominicana a Madrid un any abans, la brutalitat palesa amb el segrest i assassinat de Miguel Angel Blanco el 1997. I ens va colpir molt directament l’assassinat de l’exministre socialista Ernest Lluch  a l’aparcament de casa seva el 2000.

Però a la nostra retina col·lectiva hi figuren també altres imatges i referencies de la irracionalitat de bombes i atemptats: l’atac a les torres bessones de Nova York el 2001, amb prop de 3.000 morts; els 23 morts al Manchester Arena el 2017 durant el concert d’Ariana Grande; els atacs a Paris el 2015 (l’assalt a la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo, 12 persones mortes, l’atac a la sala Bataclan i altres llocs de Paris amb 130 víctimes) l’atemptat de Niça el 14 de juliol de 2016 (dia de la festa nacional francesa) amb 85 morts. Per allò que dèiem de la proximitat, física o cultural, és ben cert que tendim a oblidar que els atemptats més terribles s’han produït a Turquia, a Iraq, a l’Afganistan i altres països islàmics.

Es pot estar en contra de les manifestacions que van ocupar pràcticament l’aeroport, col·lapsar carreteres o encendre la Via Laietana i altres carrers de Barcelona; que van posar durant massa temps en segon terme les nostres preocupacions bàsiques i van deixar Catalunya en situació molt delicada. I a la vegada es pot afirmar també que costava, i costa, trobar-hi terrorisme, tal com l’havíem entès i patit.  

Es cert que el 2015 es va modificar la llei antiterrorista a l’escalf de la situació internacional, de l’amenaça del terrorisme islàmic, que va comptar amb el suport dels dos grans partits, PP i PSOE, i l’abstenció de CiU. La reforma es pot entendre en el context. De fet, les lleis no s’entenen sense el seu context. Es pensava en l’ISIS i ara damunt la taula hi ha el Tsunami Democràtic. Necessàriament, cal veure el context.