En el pensament de Montaigne, la mort no genera por davant del fet físic sinó que la sensació de por és per la idea d’estar mort. Per Kant, de qui aviat s’acomplirà el seu 300 aniversari, cap ésser humà pot experimentar la mort per sí mateix, doncs «parlant en primera persona, negar el subjecte mateix, amb el que aquest s’aniquila a sí mateix, és una contradicció». La poetessa Alfonsina Storni escriu a Les Oronetes que «les coses que moren no tornen mai més», una concepció tan dramàtica com terminant que contrasta de ple amb la creença de Walt Whitman que «En realitat, la mort no existeix».
Podem continuar amb idees, pensaments, manifestacions al voltant de la mort fins a l’exhaustivitat. El cert és que ciència, religió i pensament no sempre van de la mà, com tampoc hi van en les manifestacions artístiques de la mort, possiblement la més coneguda i reproduïda plàsticament és la de Jesucrist, sigui des de l’elemental i simbòlica creu nua o bé en la seva representació en els calvaris bretons. Altres morts s’han escenificat en el teatre, en la música, sovint envoltades del terror com en el Wozzeck de Berg, en L’Ossari de Picasso o La bota de Brossa.
La base catòlica de la nostra cultura parla de resurrecció, de retrobament de germans en un regne, de vida eterna. Aquesta eternitat no és altra que el futur en el més enllà, d’aquí rau l’esglai que sentim a estar morts. Morir és entrar en una altra dimensió, és emprendre un vol sense retorn al punt de partida (ai, Alfonsina Storni, potser sigui veritat que res no torna), però és un vol lliure, sense cap mena de cadenats, deixant rastres que continuem seguint, el què diem el nostre llegat, no tant espiritual sinó humà. Quelcom matèric i a la vegada immaterial com un poema, com aquells sortits del pensament d’Ester Xargay. El seu rastre, el seu llegat, durant molt temps compartit amb la seva parella Carles Hac Mor, el trobem en un indret insospitat, en la paret i el terra d’un túnel, el de la barcelonina estació del metro lleuger Casa de l’Aigua. Aigua que flueix, com flueixen troncs, branques, pedres i fulles per les aigües. L’aigua, font i essència de vida. Aquest recórrer, aquest trànsit, aquesta fluïdesa, és el llegat de l’Ester Xargay que roman entre nosaltres.
Carme Grandas
Historiadora de l’art
