En poc més de 10 dies he assistit a tres cerimònies de comiat de persones estimades, tres homes, un alcalde, un empresari i un servidor públic.
L’alcalde ho va ser més de 30 anys, el primer alcalde democràtic de la vila després del franquisme. Home assenyat i compromès, es va esperonar perquè el seu municipi tingués primer els serveis bàsics doncs venia a ser una barriada de la ciutat propera. Alguns veïns recordaven que al començament de la democràcia els carrers eren de terra i els pals de la llum els podies trobar al ben mig del carrer. Poc a poc aquell poble es va anar transformant i els objectius del nostre protagonista van ser dotar al municipi de serveis innovadors i equipaments de qualitat fins aconseguir una gran transformació mediambiental que ha fet que aquella antiga barriada de la ciutat a l’altra costat del riu gaudeixi d’un gran parc on nens i nenes, adults i grans passeigin, juguin, xerrin i riguin.
Què puc dir de l’empresari? Sona a tòpic però ha estat un home fet a si mateix. D’un poble del sur va venir a Barcelona a buscar feina i a viure en millors condicions. Treballador infatigable ,va iniciar una empresa que amb els anys ha estat un referent en el seu sector. Treballant de sol a sol, emprenent nous reptes, sempre atent a les necessitats dels seus treballadors. Bon amic, generós, sempre seia algú a la seva taula. Escoltar-lo era aprendre. En un moment determinat va decidir que podia i tenia que ajudar a altres persones i va fundar una associació amb aquesta finalitat. La seva vida, els darrers anys ha estat en aquesta empresa i val a dir que se n’ha sortit victoriós.
Del servidor públic, puc dir que era un bon home, bon treballador, bon espòs, bon pare de família. La seva vida era la seva família. Ha estat sempre pendent i tenint bona cura de la seva esposa i del seu fill. Els amics del seu fill el van anomenar en la cerimònia també pare perquè era el que els portava a fer esport, qui els anava a recollir quan sortien de marxa i qui els acollia a casa com al seu propi fill en moments difícils o quan necesitaven d’un consell.
Aquestes tres estones de dir adéu a algú que ens ha deixat m’han fet pensar força. Primer, i obvi encara que no ho sembli, ens seguim morint i nosaltres també morirem. I no sé jo si en som prou conscients; potser tenir present aquesta certesa ens pot ajudar a relativitzar ets mals de cap que patim per les incerteses que ens envolten. Segon, tot i que l’esperança de vida s’allarga més enllà dels 80 anys, només un d’ells ho ha complert. Els altres dos tenien 60 i 75 anys. Tenim una qualitat de vida de les millors del mon, amb una excel.lent prevenció i assistència sanitària però la mort segueix fent feina sempre que pot independentment de la nostra edat.Tercer, els tres eren pares de família i afortunadament han criat uns fills que pateixen amb dolor i també amb orgull la fi del pare. Ens entossudim en trobar allò que els demés, a vegades també nosaltres mateixos, fan malament quan si hi penses amb perspectiva els sers humans, en general, acostumem a fer moltes més coses bones que dolentes; l’excepció confirma la regla, està clar. Quart, afortunadament, i malgrat que ens falta temps per fer tot el que volem fer, acostumem a fer costat als que han sofert la pèrdua i et pots trobar al voltant de la família a vells coneguts que amb el pas del temps has deixat de veure o que has deixat per telefonar un dia i un altre i un altre i aquest dia no ha arribat.. Acomiadar-te d’algú per sempre encara et fa dedicar una estona del teu temps a un altre. Last but not least, això ha succeït durant aquestes festes nadalenques quan més de mig mon s’atura per recordar, llegenda o creença, el naixement d’un infant, d’una nova vida, a Palestina, on precisament avui la notícia és la mort.
Montserrat García Llovera
Jubilada, amb feines voluntàries
@montserrat1957
