Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. És una vella dita popular catalana que per parlar d’educació sembla adequada. Destaca, més enllà de les paraules concretes, la importància de l’equilibri.
Arran de la publicació del darrer Informe Pisa hem descobert col·lectivament, amb esglai, que el nostre sistema educatiu ha suspès la prova del nou i s’ha evidenciat un desastre majúscul, sobretot en matemàtiques, ciències i lectura
Es pot pensar, que, entre diverses causes, a Catalunya durant massa anys el debat públic s’ha centrat en qüestions –independència, identitat, referèndum, autodeterminació- que han cremat moltes energies i ha tendit a amagar les mancances i la realitat sota la catifa. A més, s’ha practicat la barra lliure en l’art d’endossar al govern central, a l’estat o directament a Espanya la culpa de tots els mals. Com si les competències que dona l’autogovern no fossin un motiu per assumir responsabilitats. Com si des del govern de CiU no s’hagués aplaudit amb entusiasme la política de retallades imposades per la crisi el 2011, anant fins i tot més enllà de l’austeritat de la UE i que van afectar clarament l’escola i la sanitat.
Avui descobrim, més enllà de les proclames i excuses habituals, que la realitat és molt dura a Catalunya amb una llarga llista d’assignatures pendents: sequera, energies renovables, habitatge, educació, formació professional, ocupació de qualitat, política industrial, pobresa infantil i no infantil, salut… Qüestions que afecten el projecte vital de les persones, i al nervi mateix de la majoria de la societat.
Goso dir que el procés, tan disfressat de camí cap a un futur inqüestionable, ha contribuït a trastocar grans “objectius nacionals” de Catalunya, un dels quals, sens dubte, és oferir una educació de qualitat a tothom. Els darrers anys hem patit governs febles més ocupats en llegir que en escriure i que no han apuntat en la bona direcció. L’actual executiu d’ERC, amb una soledat parlamentaria terrible, ha hagut de vestir moltes excuses per ocultar la mala gestió i ha recorregut a la perillosa iniciativa
-rectificada a temps- de culpabilitzar dels mals resultats els nens i nenes procedents de la immigració. Sense que es pugui oblidar, per realisme, que Catalunya ha rebut en deu anys, un milió de nous ciutadans.
Sens dubte l’educació necessita més inversió però també més idees clares i iniciativa política superant tics burocràtics i paraules endolcides habituals: en primer lloc sobre que s’espera de l’escola (i de l’institut) sabent que els centres no son espais abstractes, que, per tant, alumnes i professors formen part també de paisatges geogràfics, urbans i socials concrets.
Les qüestions que s’airegen aquests dies són gairebé interminables: nombre d’alumnes per classe; horaris (cal recordar la supressió de la sisena hora); millora física dels centres; impacte de les tecnologies en l’alumnat i el sistema educatiu; aules d’acollida i atenció a nois i noies amb problemes específics; implicació de les famílies; paper de la concertada que, cal recordar, es finança amb fons públics…
L’etcètera pot ser molt llarg però en lloc central ha de figurar clarament el professorat, la seva (des)motivació, el suport quantitatiu i qualitatiu que ha de rebre i el que raonablement se li pot demanar.
El dol d’aquests dies hauria de poder culminar en un pacte nacional per l’educació més enllà de les conjuntures electorals implicant totes les forces parlamentaries i administracions i totes les organitzacions socials, sindicals i educatives amb ganes d’arremangar-se. Sabent que la constància és una virtut i que perdre el tren de l’educació es comprometre el futur.
Rafael Pradas
periodista
@RafaelPradas
