Qui més qui menys coneix algú que ha mort per suïcidi. És una afirmació brutal però no per això menys certa i és que la taxa de suïcidi no ha parat de créixer a Espanya des de 2018, aguditzant-se en temps de pandèmia. Les darreres dades que es tenen, les del 2021, ens informen de 4.003 morts per suïcidi a Espanya, que suposen 11 al dia.
Com pot ser que una pandèmia d’aquestes característiques estigui tan invisibilitzada? Com pot ser que aquest tipus de mort encara sigui tan tabú? Fins a quin punt han estat certes les afirmacions sobre que explicar-ho augmentaria el problema? Realment posar llum a aquest tema és pitjor? No sóc capaç de negar ni afirmar cap de les dues coses, no sóc experta en el tema com per poder aconsellar sobre això. Però el que si que puc dir és que l’estratègia que s’ha seguit fins ara no funciona. No funciona perquè parlem d’11 morts per suïcidi al dia, però la realitat és que això suposen moltes temptatives frustrades per familiars, per testimonis, per agents de seguretat… No funciona perquè quan vius una situació d’aquest estil, veus que al teu voltant moltes persones es sinceren i t’expliquen les seves experiències, i la seva soledat i dol amagat. No funciona perquè cada vegada són més i més persones que decideixen que no val la pena viure, i si bé cada vida és única i valuosa, és molt xocant veure com persones que encara els queda tot per a fer, com són els adolescents, senten que volen acabar amb el seu dia a dia així, de cop.
Què causa que una persona vulgui posar punt i final a la seva vida? La desesperança, no trobar una sortida. Segons expliquen, les persones que es treuen així la vida és com si estiguessin en un pis en flames. Veuen com s’apropa el foc per la porta de l’habitació en la que s’amaguen i només contemplen com a escapatòria, saltar per la finestra. I si haguessin demanat ajut? Ens podem preguntar. Bombers hagués pogut pujar l’escala i treure’ls. Els veïns ens haguéssim organitzat, podríem haver fet un matalàs improvisat per a que caigués en un espai tou que el protegís. Les solucions que trobem poden ser d’allò més imaginatives. La qüestió però és que ell o ella no les va veure, i que ara arribem tard. Per què no les va veure? Pel silenci, per la culpa, per la vergonya, per la sensació de soledat. Substantius que ens acompanyen a molts de nosaltres dia a dia. Substantius que defineixen la societat en la que vivim i que consolidem. Una societat aliena al dolor dels altres. Centrada en buscar la seva petita dosi de plaer en allò que ens han dit que ens farà feliços: un gran viatge a unes platges d’aigua transparent, un rellotge que sigui l’enveja del teu veí, una feina que t’ompli la cartera de pasta. Qui de nosaltres pot complir amb tot el que cal per a ser feliç? Però qui ho explica per donar a conèixer com de fracassada és la seva vida?
Necessitem un canvi. Ja fa anys. Ja és urgent. Un canvi per deixar de veure tot i a tots com a engranatges d’una màquina per a aconseguir diners i més diners amb l’objectiu d’arribar a un lloc del qual els diners simplement ens n’allunyen. No. No sóc tan naïf. Òbviament necessitem de tenir cert benestar econòmic per a poder sustentar-nos. Però sustentar-nos no és cobrir totes aquelles coses que ens han dit que són necessàries quan la realitat és que no ho són. Perquè com deia el petit príncep, l’essencial és invisible als ulls, però tot i que no ho veiem, és bàsic cultivar-ho. Cultiveu les vostres relacions. Cuideu els vostres estimats. Escolteu allò que us vulguin dir els més petits perquè de joves sentin que estan connectats a vosaltres. Doneu-los l’essencial invisible als ulls, perquè això és el que els podrà salvar en els moments de tristesa, en els moments de soledat, en els moments d’angoixa que tota vida té si la vius de forma plena.
Lu Pablo
Periodista
@lupabv
