DE BOMBETES I CIGARRES

La Barcelona de la dècada dels anys 1950 naixia amb una vaga de tramvies per l’augment del preu del bitllet i encara amb les cartilles de racionament. Per evitar molèsties als usuaris, l’exèrcit es va fer càrrec de la circulació dels tramvies. Aquesta imatge d’una ciutat amb obrers descontents amb les empreses, amb l’estat i amb el sistema es va voler esborrar un any després posant tota la carn a la graella amb la celebració del congrés eucarístic internacional, que havia de rentar la cara de l’estat i de Barcelona amb un bany de masses de fervents creients, deixant una imatge efímera del que va ser l’altar, fet amb una arquitectura d’alt nivell estètic. Mister Marshall també va arribar amb la instal·lació de les bases nord-americanes pel país, i l’estat va decidir afavorir la presència de la industria a la Zona Franca amb l’establiment de la SEAT que produiria vehicles fabricats sota llicència de la italiana FIAT. Els arquitectes autors dels edificis de SEAT (laboratoris, menjadors, edifici de vendes, edifici de formació, etcètera) van treballar amb les dificultats pròpies de l’obtenció de materials, optant per emprar l’acer en les estructures que procedia de l’empresa estatal CASA dirigida pel pare d’un dels facultatius, César Ortiz Echagüe.

Per la seva banda, l’holandesa Philips deixava la proximitat immediata amb les instal·lacions de la Fira de Barcelona per traslladar-se a la part alta del passeig de la Zona Franca. Quedava meridianament clar que aquell era un barri essencialment obrer, amb habitatges destinats als treballadors, des de les cases del ferrocarril per la banda més propera al mar, fins els habitatges construïts per SEAT. Tanta concentració d’obrers, organitzats malgrat no existir més que el sindicat vertical del règim, i per tracta d’evitar problemes, va portar a creure que si se’ls hi dissenyava un entorn esponjat amb vegetació, treballarien més a gust gaudint-te’l així mateix en les estones de descans. Sota aquest criteri  de silenciar “paternalista” quant a la relació empresa / obrer, naixia la idea de la moderna fábrica amb jardi, un minimalista concepte fill de les decimonòniques colònies industrials, creant uns espais agradables on els treballadors de les empreses, que hi feien més hores que un rellotge, podrien gaudir d’un entorn relaxant. Aixi, SEAT va fer l’aposta forta amb l’edifici dels menjadors, que rebia molta llum natural ja que la façana exterior era de vidre permetent gaudir del jardinet que l’anava resseguint per tot l’exterior. La Phillips, per la seva banda, va plantejar el jardí com una agora que reunia tots els edificis pero, a diferencia de l’esperit de les gregues, estava plantejada per descansar i no per reunir-se i dirimir problemes laborals ni sindicals.

Els edificis de Philips van ser dissenyats des de la casa mare a Holanda, tot i que per tramitar la llicència d’obres van haver de comptar amb un arquitecte espanyol, que en aquest cas va ser en Josep Soteras Mauri que tenia vincles directes amb l’Ajuntament de Barcelona, doncs en aquella època no existien les incompatibilitats professionals. Pero aixi com a SEAT els espais enjardinats també va ser cosa dels arquitectes, en el cas de Philips va ser el seu director local que va decidir que la seva dona fes el disseny i es fes càrrec de la plantació d’espècies. L’esposa, de la que mai ningú n’hem aconseguit saber el seu nom, va incloure en el disseny una làmina d’aigua que feia creure en l’existència d’un petit estany natural. Així aconseguiriia crear un autèntic jardí botànic dintre d’un microclima que feia d’aquell espai un lloc on voler-hi ser.

Quan Philips va deixar la fabricació de bombetes de llum i de tubs de raig catòdics per aparells de televisió, es va iniciar el declivi definitiu del recinte. Finalment, algun dels edificis se salvaria de l’enderroc, rehabilitats per Gabriel Mora i Carmina Sanvisens, i es mantindria part dels jardins. Aquests van passar a titularitat pública, encarregant-se de la seva conservació i rehabilitació la direcció de projectes i obres del Districte de Sants-Montjuïc. Mentre que des de Parcs i Jardins es netejava, torna a plantava i repoblava, l’arquitecte Jaume Graells va dissenyar un circuit per passejar gaudint d’aquest espai al temps que feia honor al nom que se l’hi acabava de donar, Jardí dels Drets Humans. En haver estat una empresa que fabricava bombetes de llum, Graells va concebre un doble ús pels focus que il·luminaven els jardins doncs servien a la vegada de base per a les plaques en les que s’hi van inscriure a cada una els 30 articles dels drets humans. En realitat, Graells hi va fer instal·lar 31 focus, ja que en el número 31 hi va inscriure el poema Como la cigarra de María Elena Walsch, referencia obvia als desapareguts durant les dictadures argentina i xilena. En un barri que havia viscut greus conflictes, amb vagues, lluites obreres i lluites veïnals, on el nombre de detinguts, torturats i empresonats era massa elevat, l’actual passeig per la proclamació dels drets humans sembla la icona que posa fi als conflictes i les violències gràcies als principis que el nou estat democratic va subscriure.