LLUÍS I XAVIER

En tota llista electoral, els noms volen dir quelcom més que una simple referència onomàstica. Aquesta anàlisi va d’un parell de noms habituals, res de nou ni espectacular. Però resulta que tots dos sonaran durant la llarga, pesada, tramposa, campanya municipal que s’apropa.

Primer atribut: quin partit porten al darrere? Quin programa del seu col·lectiu portaran a terme en la mesura de les seves possibilitats? En el primer cas, qui té per nom Lluís, Rabell de cognom, ha assumit el cost d’imatge personal en optar per una opció que no és la que ha defensat els darrers anys. Ha estat valent, arriscat, però no se n’ha amagat. Assumeix plenament el plantejament polític del PSC, al que ell hi vol aportar la seva experiència com a activista veïnal i també com a parlamentari, i d’esquerres. No tothom ho entendrà, se li criticarà que no es quedi en el racó on no podria desenvolupar els seus ideals. Com aquests són els que són, fa el canvi dient-ho obertament, senyal de respecte envers el criteri dels votants. Tothom sap com serà el capteniment d’en Lluís Rabell en el cas de sortir elegit, i això servirà com un element de judici per a la ciutadania, aquella que primer reflexionarà i després anirà a votar.

Per la seva banda, el segon candidat, en Xavier, Trias de cognom, amaga gran part dels plantejaments que proclamen les sigles de les quals en serà cap de llista. No sols les idees, sinó inclús el contacte, evitant fer-se visible en alguns dels actes emblemàtics que protagonitzen els seus companys de JUNTS. Sorgeix la pregunta sobre quins paràmetres analitzarà el votant, per què votaran en Xavier Trias o per què no. El fet d’intentar passar de puntetes pels temes conflictius durant la precampanya i la campanya, es pot interpretar com un menyspreu a la capacitat de reflexió del votant, com un ressorgir d’aquella màxima tan convergent: “vostè voti’m i no pateixi, jo ja faré el que cal”; “però què farà?”; “això ja ho veurem, ara no toca parlar-ne. Voti’m i calli”. Queda el dubte de si en unes eleccions municipals, més properes a la ciutadania, on es juguen temes que toquen el dia a dia de la gent, aquesta obediència cega a les consignes que ha marcat bona part del procés, arrelarà en la població. En qualsevol cas, no deixa de ser una desconsideració envers l’elector.

Segona reflexió: Què passarà quan se sàpiguen els resultats dels comicis? En el primer cas, podem estar-ne segurs que en Lluís, guanyi o perdi la seva opció, s’incorporarà a la tasca diària, de govern, sigui socialista o de coalició, o a la d’oposició, aportant la seva experiència, bonhomia i honradesa. Podem estar o no d’acord amb els seus plantejaments, però sabem ja des d’ara quins són i que maldarà per portar-los a terme, o com a mínim aconseguir que impregnin les resolucions del consistori.

Per la seva banda, el segon personatge analitzat, ha declarat que si no esdevé alcalde, ho deixarà. Si bé és positiu que almenys en aquest aspecte s’hagi manifestat, no s’acaba d’entendre el seu concepte del joc democràtic. S’entén que algú que es presenta a unes eleccions, ho fa amb uns principis i un programa clar, que seran les fites que regiran la seva actuació durant la legislatura, ja sigui com a governant, ja com oposició. El plantejament: “o guanyo o estripo les cartes” diu molt poc del respecte per les institucions. Es rumoreja que, si no guanya, ja s’estan preparant acords amb altres partits perquè passi a presidir la Diputació. No sé si és cert, però considero detestable el sol fet que es plantegi. La degradació de la democràcia comença pel menyspreu de les institucions i el seu paper regulador de la convivència.

Encara no sé quin serà el meu vot a les pròximes eleccions municipals. Ho haig de rumiar com crec que faran molts dels votants. Intentaré votar en positiu, opcions que es proposin actuar en sintonia amb els meus plantejaments, no en negatiu, no emetré cap vot de càstig. La gestió d’una urbs complexa com Barcelona dependrà de moltes persones, cadascuna amb la seva pròpia idiosincràsia, a més, és clar, de l’orientació que en vulguin o puguin donar els seus partits, i dels quals els resultats obtinguts en marcaran la força. Però l’enfocament que detecto de dos dels participants, em donen ja ara una idea de per on aniran els trets. L’essència de la democràcia és l’expressió de la voluntat popular, raonada i acceptada. Per descomptat no de l’adhesió popular a un suposat líder, avergonyit del seu partit i amb ganes de tocar el dos abans de començar.

Autor de “Participar hoy”