Fa uns dies, una molt bona amiga em va comentar un article aparegut fa pocs dies al diari ARA. Era el cas d’uns benedictins que van ocupar un antic monestir del segle VII, abandonat des de feia anys. Els benedictins van ser expulsats durant la Revolució Francesa i aquests anys l’edifici ha tingut altres destins: una presó, una pensió per a dones una fàbrica de ceràmica i altres destins més terrenals…
A diferència del que passa a Espanya, a França les esglésies són propietat de l’estat, i si estan buides, l’estat les pot vendre i es poden dedicar a altres menesters. Aquí és l’església qui, sense cap document que demostri la propietat, se les inscriu al registre de la propietat. El cas és que l’arribada dels benedictins va trasbalsar les coses celestials i terrenals. Solignac, que així es diu el poble de mil cinc-cents habitants, a pocs quilòmetres de Llemotges, ha quedat dividit entre partidaris i retractors.
El poble vivia tranquil amb un sacerdot que s’ocupava de les coses de la fe i un alcalde que s’ocupava de la vida laica i civil. El sacerdot ja no pot fer misses perquè li han ocupat les instal·lacions i s’ha vist obligat a exiliar-se. L’alcalde es queixa que aquests benedictins de caputxes negres són una colla d’integristes, perquè fan els oficis en llatí acompanyats de cants gregorians. Una tornada als orígens en tota regla. Comencen a les cinc de la matinada i continuen fins a l’hora habitual que els feligresos anaven a l’església i que ara és un paisatge desert.
Han optat per fer misses en llatí, una llengua que entén «tothom», com la millor manera de tornar als orígens, a la tradició…, i han oblidat el més important: el missatge solidari i l’acostament als més necessitats. Aquesta és l’autèntica tradició que no haurien d’oblidar, si no volen que la societat els giri l’esquena una mica més.
