El veritable paper d’occident a l’Afganistan

L’anunci de la retirada definitiva dels EEUA de l’Afganistan ha provocat una guerra llampec dels talibans i La caiguda com un castell de cartes d’un Govern pro-occidental que ha demostrat ser un govern “titella” incapaç de resistir sense el suport militar d’Occident.

Tot això porta a que ens preguntem: De què ha servit la presència durant vint anys dels nord-americans i l’OTAN a l’Afganistan? Quin ha estat el seu objectiu?. La presència occidental d’aquests vint anys al país només ha servit per a mantenir un sistema de govern corrupte incapaç de tenir un projecte de país ni de conformar un model d’Estat.

Biden ho ha deixat  clar “l’objectiu de la presència aliada a l’Afganistan mai ha estat construir un estat democràtic ni estructurat al país, sinó impedir que fos una base per a atacs terroristes”. En efecte mai hi ha hagut un interès per construir un estat central democràtic, per això la influència del govern afganès amb Karzai primer i després amb Ghani no ha arribat més enllà de Kabul. L’exèrcit, la policia i la màquina burocràtica no han servit més que per a un desenvolupament burocràtic de corrupció plena que ha estat compartit amb els senyors de la guerra pertanyents a les minories uzbekes, tadjiks i hazares que controlaven una part del país. Mentre en la majoritària població paixtu tenia la seva base el poder de les guerrilles talibans.

Ni 20 anys de presència militar occidental ni els dos bilions de dòlars gastats han comportat canvis a l’Afganistan ja que no ha existit mai una voluntat real de construir un estat democràtic ni per part dels governants afganesos ni dels occidentals.

Ara els mitjans de comunicació no paren d’explicar que l’Afganistan és un país que ha derrotat  tres imperis, el britànic, el soviètic i el nord-americà i es llancen a malbaratar llàgrimes de cocodril sobre el paorós futur al que s’enfronten les dones a l’Afganistan.

Tots aquests mitjans semblen desconèixer que va haver-hi una etapa històrica en la qual va haver-hi una possibilitat d’establir un estat mínimament modern a l’Afganistan en el qual les dones van gaudir d’una major plenitud de drets i que va ser destruït per l’interès conjunt dels “senyors de la guerra”, els religiosos integristes, la insurrecció islamista, les forces d’islamistes internacionals com Bin Laden i la col·laboració fonamental d’occident.

Des de 1964 amb la instauració de la Monarquia Constitucional,  posteriorment en 1973 amb la declaració de la República per Mohammed Daud i en 1978 amb la proclamació de la República Democràtica de l’Afganistan (RDA) d’inspiració comunista fins a la seva desaparició a la fi dels 80, es donen els anys on va existir un intent de construcció primer d’un estat i després d’un estat laic el més semblant possible a un estat modern i que coincideix amb els millors anys pel que fa als drets de les dones (tal com vaig explicar en l’article “Afganistan des de la perspectiva dels drets de les dones” http://manelgarciabiel.blogspot.com/2020/09/afganistan-vist-des-dels-drets-de-les.html )

Ara tothom sembla compadir-se de la situació de les dones, però en aquests vint anys d’intervenció occidental la situació de la dona no ha millorat al país amb l’excepció com a màxim de determinats sectors de la població a Kabul, els més vinculats a l’elit governamental o a les forces d’intervenció. En la resta del país no hi ha hagut canvis per a les dones, la qual cosa no ha d’estranyar-nos si tenim en compte la situació en altres països aliats dels nord-americans com Aràbia Saudita o el Pakistan, tots dos amb magnífiques relacions amb mujahidins o talibans, tots dos aliats dels EUA, i que  ja han mostrat la seva satisfacció davant la instauració del nou Emirat Islàmic.

Hem de recordar que, amb la finalitat de desgastar  la Unió Soviètica, Estats Units va secundar i finançar econòmica i militarment als opositors al règim laic de Kabul, especialment als anomenats pel President Reagan “Freedom fighters” entre els quals es trobava Bin Laden i els sectors més caciquils, reaccionaris i tribals de l’Afganistan.

Des de la caiguda del règim pro-soviètic, a principis dels noranta, Occident no es preocupa per la situació del país, ni fins i tot quan els talibans prenen el poder en 1996. Només després de l’atemptat a les Torres Gemelas del 11S, ja en el 2001, és quan els Estats Units i Gran Bretanya i després la resta de les anomenades forces aliades intervenen com a resposta a l’atac d’Al-Qaeda i del qual també responsabilitzen al govern talibà que els donava refugi. Fins llavors poc interès havien tingut per la situació de la població una vegada aconseguit l’objectiu d’afeblir  la Unió Soviètica.

La intervenció occidental desallotja els talibans i dóna suport a una coalició dels diversos grups afganesos contraris als talibans, bàsicament senyors de la guerra de les diverses minories no paixtus. D’aquí sorgeix el govern de Karzai i els subsegüents la senyal d’identitat dels quals és la corrupció generalitzada en la seva gestió.

Del que no ens informen en els mitjans de comunicació és que en aquests anys d’intervenció occidental i malgrat els milions de dòlars gastats, la corrupció ha provocat que pràcticament la meitat de la població continuï en un nivell de pobresa extrema, i com a conseqüència es doni una gran mortalitat infantil i una esperança de vida de les pitjors de tot el planeta. Així mateix la guerra que porta dues dècades en curs ha provocat milions de refugiats, que probablement ara s’incrementaran.

Així mateix el poder dels “senyors de la guerra” i els seus governs a Kabul han provocat a més de la immensa corrupció, de la qual hem parlat, que l’Afganistan s’hagi convertit en el principal productor d’opi del món, per sobre del 80%, quan abans d’aquesta etapa de guerres ininterrompudes aquest cultiu estava pràcticament eradicat en anys anteriors a 1987.

Però als mitjans de comunicació no els ve de gust parlar de tots aquests antecedents. És més vendible ara llançar sospites i teories de distracció sobre els contactes de Rússia i la Xina amb els talibans. Quan aquests contactes es limiten a obtenir dels talibans el compromís de no intervenir en altres països de la zona que són d’interès estratègic per a russos i xinesos. I com si el 20 març del 2020 no s’hagués signat un acord a Doha, entre els talibans i els Estats Units, pel qual s’establia el compromís dels nord-americans de retirar totes les tropes estrangeres al maig del 2021 i segellant amb això el final cantat del Govern “titella” i corrupte. I hem de tenir en compte que la menor corrupció dels talibans, malgrat el seu rigorisme intransigent, és un element valorat per molts afganesos.

I si us plau a Occident s’hauria de tenir una mica de vergonya i no atrevir-se a parlar en nom de les dones i nens de l’Afganistan que mai han estat prioritaris en aquests 20 anys més enllà de la propaganda.