APLAUDIM

Si no passa res extraordinari i per extraordinari vull dir algun fet exorbitant, els dijous vaig al cinema. Han tornat a obrir.  Els tinc a prop de casa, ofereixen bons horaris i l’ajuntament subvenciona una part de l’entrada a la gent estupenda. Durant la pandèmia, primer no es podia sortir gens i després no gaire lluny, ha posat al descobert els serveis; els que ja existien, els que s’han reinventat i els  nous que han arrodonit l’oferta. I nosaltres hem descobert els avantatges de la proximitat.  

Abans de començar la peli, vaig pensar en les sales d’art i assaig, les pelis experimentals de la meva joventut, sense crispetes, amb xiulets quan feien anuncies i amb aplaudiments en acabar la peli si havia estat del nostre agradat i de vegades fins i tot a mitja peli: Las bicicletas son para el verano, quan apareixia la bandera republicana. En general els aplaudiments eren sonats i fins i tot amb alguna consigna que aplaudíem amb entusiasme. Les sales actuals són una mena d’espais per a tots els públics, sense distinció de cap mena; cinema bo, cinema premiat, cinema d’entreteniment, cinema per petits i un llarg etcètera.

Va començar puntualment i després de 136 minuts, arriben els crèdits i els comentaris del públic, tots coincidents: «que bonita», «que maca». D’altres jugaven amb el mocador. L’oblit que serem de Fernando Trueba ha estat premiada amb l’Oscar a la millor peli d’Iberoamericana (2021). Està ambientada a Medellín dels anys setanta.  

En quin moment vam perdre els aplaudiments en acabar una peli que ens agradava? Jo els trobo a faltar. Crec que els hauríem de recuperar. Els reivindico. Hi ha poques coses que ens facin picar de mans. La pròxima vegada que anem al cinema, aplaudim.  

Maite Moreno

Escriptora

@maite_mmorenoc 

Deixa un comentari