Els camins que poden portar a la desesperació a una persona poden ser molts i per diferents motius. La salut, l’estat d’ànim, les penúries econòmiques, les pressions familiars o les conseqüències d’un conflicte bèl·lic fan que els comportaments que consideraríem més correctes i habituals es vegin substituïts per altres molt més extrems.
La darrera setmana la societat del primer món ha vist escandalitzada com un parell de “coyotes” – aquells personatges sinistres que transporten il·legalment a persones de Mèxic a USA a canvi d’una paga- deixaven caure un parell de nenes, de 3 i 5 anys, des de la tanca de 4 metres que separa el dos països i marxaven corre cuita. Sortosament les càmeres tèrmiques del control de fronteres van ser testimonis del fet i van alertar a l’Oficina d’Aduanes que se’n va fer càrrec de les xiquetes. Ara les nenes equatorianes estan en custodia juntament amb els milers de menors immigrants no acompanyats.
No sabem, ni probablement sabrem mai quina és la història que hi ha darrera aquestes dues nenes. El que si podem suposar que ha estat un acte de desesperació per part dels seus pares. Quins pares són capaços d’abandonar els seus fills pagant una bona quantitat de diners, probablement tots els seus estalvis? Quin és el motiu final? L’abandó o donar-los la possibilitat de tenir un futur millor, el dret a sobreviure dignament?
Crec que hem assistit a un trist i dolorós immens acte d’amor.
Enric Llorens
@enricllorens
