Cap país té la garantia de que seguirà sent una democràcia digne d’aquest nom en el futur. Ni els Estats Units, ni cap altre país o comunitat. L’esllavissament cap a situacions de degradació de les institucions, i l’aparició d’un “salvador”, només pot ser aturat per la població. Davant l’onada messiànica que ens amenaça, abans de que s’esllangueixi, només la pràctica de la democràcia per part de la ciutadania pot donar una mica d’esperança en el futur.
Però, malauradament, sembla que per ara no és el cas. En un món atordit per un excés d’informació, sovint falsa o manipulada, moltes persones opten per jugar-s’ho tot a una carta, seguint religiosament a un líder hàbilment fal·laç, els porti on els porti. És còmode, dóna l’escalforeta de sentir-se en el bàndol dels elegits, fins i tot propicia el menyspreu pels que no pertanyen al selecte col·lectiu, però és suïcida per al conjunt de la societat.
La tàctica és clara: conduir el ramat cap el caos, cap al “pitjor” fomentant la violència (física o mental) i l’aldarull (armat o falsament festiu), desatenent les necessitats dels desfavorits i, quan la por s’hagi ensenyorit de l’electorat, prometre una sortida cap el “millor” on regnarà la “llei i l’ordre”, la puixança econòmica i l’admiració mundial. Però atenció: Només s’accedirà a aquesta sortida si tothom segueix disciplinadament el salvador darrere el seu pal·li.
Els paral·lelisme del que està passant amb Trump o Bolsonaro, Orban o Erdogan, amb situacions molt més properes fa escruixir: degradació de les institucions I menyspreu del valor que tenen el respecte a l’adversari polític i el diàleg com a forma de recerca de solucions. I això porta a que s’estengui una opinió creixent sobre la manca d’utilitat dels parlaments i la pràctica democràtica. I tot, agreujat per la sectària negació a escoltar res que no estigui ajustat als cànons dictats hàbilment per líders sense escrúpols. L’habilitat no sempre és senyal d’eficàcia ni benefici per al poble. Per això, es preocupant el que els gravíssims problemes del país siguin gestionats per algú amb una obsessió per esdevenir el millor activista, però obsedit a mantenir, peti qui peti, la tensió entre els qui haurien de col·laborar estretament per solucionar-los.
Per això, penso que és fa evident que la decisió de inhabilitar-lo no és un càstig, sinó una confirmació de la seva manca d’habilitat per conduir el país. Malauradament, sembla que no marxarà fins assolir els nivells d’empitjorament que el seu mentor li ordeni. Catalunya no s’ho mereix.
Antoni Cisteró
Enginyer Químic, llicenciat en Filosofia, diplomat en Sociologia i escriptor
Autor de “Participar hoy”