Fa pocs dies l’Ana Belén va dir: «Somos tan burros que no sé si saldremos mejores». Jo tampoc, però diferents segur. Agafem com a mostra les experiències de l’alumnat.
Comencem per l’alumnat que no tenien els requisits mínims per poder seguir les classes de forma telemàtica. Se’ls va dir que en pocs dies els facilitarien els mitjans telemàtics… La realitat ha estat que el professorat se n’ha fet càrrec via telefònica per evitar que es quedessin al marge. Per a ells, una experiència nefasta i possiblement tenen ganes de tornar a les aules.
Els alumnes amb altes capacitats no volen tornar als centres, perquè amb l’aprenentatge en línia poden aprofundir els coneixements que més els interessa i sense patir assetjament escolar. Han pogut estudiar al seu ritme, sense tensions i en un ambient familiar tranquil. Les famílies reconeixen la importància de les vivències dels seus fills amb els companys, però demanen que es tingui en consideració l’experiència d’aquests mesos.
Per a l’alumnat de necessitats educatives especials, la vivència ha estat variada i diversa. Per a l’alumnat de secundària, en general, positiva i relaxant. Els pares que han substituït al professorat no es queixen gaire. El professorat tampoc. No tenen temps. Les jornades perllongades no els deixa temps per a les queixes.
Diumenge, el conseller d’Educació afirmava que els territoris de la zona 2 obririen totes les escoles. En acabar l’entrevista, els responsables dels centres i alguns alcaldes de la zona 2 van explicar que els centres no obririen dilluns i posaven en dubte que al setembre es poguessin aplicar les mesures que s’estan narrant.
Serem tan burros de creure el que ens expliquen? Serem tan burros de no treure conclusions vàlides pel futur?
