Pública x 2

Hem vist aquestes setmanes un altra cara del sistema de salut. Més o menys cada un de nosaltres ha visitat un professional de salut en la seva vida, inclús ha estat ingressat/da o ha pogut conèixer l’aspecte més conegut del sistema de salut.

El que hem vist de nou, molts de nosaltres, és aquesta afectació massiva que ha provocat un agent biològic, desconegut, invisible i altament patològic. I aquest fenomen, junt al control habitual que es fa de la qualitat de l’aigua que bevem i els aliments que ingerim, és el que anomenem Protecció de la Salut. La prevenció de les amenaces externes, així com l’abordatge precoç per que no ens afectin  és el que, junt a la Promoció d’estils de vida saludable, constitueix el camp de la Salut Pública, dita així no per que està finançada pel sector públic, si no per que afecta a col·lectius, te mesures de tipus proactiu i es desenvolupa quasi a la ombra, molt lluny de la fama de cirurgians o rellevants investigadores. I ha de ser també pública per que no admet cap tipus d’interès particular i, en ocasions, ha d’actuar d’ofici, amb inspeccions i protocols d’obligat compliment.

Ara l’hem vist de prop i sabem el valor que te. La Societat Española de Epidemiologia i Salut Publica (SESPAS) es el referent estatal científic d’aquesta dimensió de les ciències de la salut i fa pocs dies ens va fer veure, no només que cal prendre’s en serio la inversió en Salut Pública per que serà molt necessària la recerca i la anticipació efectiva sobre agents biològics globals, si no també per que les desigualtats socials i econòmiques tenen una traducció directa en l’estat de salut de les persones i també en la seva possibilitat d’accedir als bens públics de la sanitat.

Les persones que viuen en habitatges petits, amuntegats sovint, o aquells que treballen sense la protecció adequada, o els que no disposen de prou diners per menjar de forma saludable o, fins i tot, comprar-se els medicaments… son col·lectius a tenir especialment en compte en la prevenció de les malalties en general però també en l’ajut necessari per sortir-se’n en la etapa que ara ens ve.  Hem vist com la gent gran que viu sola ha tingut dificultats per accedir a la informació si no tenen destresa digital, o com aquells que viuen en una residència han vist vulnerat els més elementals drets d’assistència i cura de la vida, per no haver disposat el sistema sanitari de «competències» en l’àmbit social.

De veritat hem de seguir compartimentant a les persones segons les àrees de responsabilitat de cada administració, primer local, desprès regional, finalment estatal i també europea i del món?  Hem estat capaços, durant aquests primeres setmanes de la crisi sanitària, d’actuar de forma responsable i d’acord a les indicacions científiques i tècniques?  Està clar que alguns polítics i polítiques no sempre estan acostumats a fer massa cas el que recomanen els tècnics, però aquí una cosa se fet molt be, i és recollir l’esperit de la Llei de Salut Pública estatal (2011) quan assenyala clarament la necessitat d’actuar des d’una única «autoritat sanitària» en cas de crisi global, aspecte que també recullen les diferents lleis autonòmiques com la catalana, per que per a tothom es fa evident que la visió global és la que pot donar la dimensió del problema, la que pot mobilitzar els recursos – més enllà dels sanitaris – com s’ha vist clarament per controlar els transports i la mobilitat en general, mantenir un cert ordre als pobles i ciutats i gestionar una cosa tant complicada com es la vida quotidiana de 47 milions de persones.

Per això, un grup de professionals i experts/es en Salut Pública a casa nostra hem demanat al president Torra que estigui a l’alçada de la situació, deixi de veure fantasmes autoritaris on no hi són, actuï amb lleialtat i honestedat per oferir als catalans i catalanes la millor resposta a les amenaces del món, no només per virus, que es repetiran, si no per altres de tipus mediambientals o conjunturals per a les quals l’acció col·lectiva sempre és més eficient que la mirada cap el propi melic, malalts de supèrbia i, en el fons, complexe d’inferioritat.

Ja fa temps que li dèiem molts: les sobiranies es desdibuixen, canvien de color i forma en aquest segle que ha començat tèrbolament avisant-nos amb debacles financeres, transgirament de les piràmides demogràfiques, noves i velles potències econòmiques que han deixat enrere la pobre democràcia, tant fràgil ja, però que ens ha servit a aquest país, ves per on, a declarar un estat d’alerta en el que la ciutadania i la majoria dels governs regionals han estat molt a l’alçada.

Feu-nos el favor: mireu amunt, alceu la vista, penseu en global, relaxeu-vos per actuar amb claredat; no hi ha mostres que ens persegueixen a altres càmeres parlamentàries… els monstres son altres i ho son i seran per a tothom.