El març de 2019, Mireia Boya anunciava que dimitia del secretariat de la CUP per una agressió psicològica continuada per part d’un company del secretariat. La CUP guarda un silenci sepulcral. En els escassíssims casos que es va trencar el silenci va ser per sentenciar que es resoldria de manera reparadora, no sé què entén per reparació, perquè la demanda de la Mireia era molt senzilla: no coincidir amb l’agressor. I durant aquest temps de reflexió, la Mireia ha escrit el llibre Trencant el silenci, un llibre que podríem classificar-lo d’escriptura curativa, de denúncia i de reparació. El llibre explica l’experiència d’assetjament i el desenvolupament d’una malaltia provocada per l’estrès patit pel setge continuat.
El llibre apareix setmanes abans del 8 de març ―per imperatiu publicitari de l’editorial? O per veure si actua com detonant de més casos, a la CUP o d’altres partits? A la CUP no ha estat l’únic cas. Quan n’apareix un, a l’entorn sempre trobarem d’altres. La Mireia mereixia més sororitat.
Ara fa tres anys, el moviment Me too va animar les dones a denunciar els casos d’assetjament i va significar un punt d’inflexió del moviment feminista: va néixer al món del cinema, va seguir al teatre i va acabar, de moment, amb les denúncies i el reconeixement de Plàcido Domingo. Les denúncies es van fer molts anys després. Tampoc puc deixar de pensar les denúncies constants de les recollidores de la maduixa al camp andalús…
Ara la CUP té un protocol contra la violència, abans una comissió feminista. Altres partits tenen comissions amb diferents noms i amb garantia d’anonimat per part de la denunciant. Necessitem més eficàcia i eficiència.
Hi ha metges que afirmen que hi ha malalts crònics que no saben per què es guareixen. Que sigui el teu cas, Mireia! Sort.
