Vaig anar a veure ma germana que feia uns mesos s’havia mudat a viure a Cornellà de Llobregat. Em va dur a un local força agradable per prendre una cervesa en ple barri de la Gavarra. Mentre xerràvem de les nostres coses, va començar una discussió per assumptes polítics just al costat nostre.
La protagonitzaven dos grups d’amics asseguts de costat i amb evidents diferències ideològiques. No era necessari parar gaire l’orella per escoltar les coses que deien alguns d’ells: “El famós cinturó roig de tota la vida ara resulta que s’ha fet taronja! Potser no us agradi, però aquí a Cornellà ja se sap qui va guanyar les darreres eleccions catalanes”; “No vull sentir-me discriminat pel fet de tenir orígens de fora. És un crim que els meus pares siguin andalusos?”; “Jo no em considero pas una bèstia inhumana com diu el Torra pel simple fet de parlar castellà”
En l’altre bàndol de la disputa dialèctica tampoc es quedaven curts: “Doncs jo veig cada dia més llaços grocs pel barri i per tot Cornellà”; “Com gairebé a tot arreu, crec que els independentistes algun dia també serem majoria aquí, només és qüestió de temps”; “Portem esperant massa per la nostra llibertat, ja n’hem tingut prou d’opressió espanyolista!”
“Ja se sap”, ens va comentar la cambrera del bar quan li anàvem a pagar. Mirava de treure ferro al fet que gairebé totes les persones que ens trobàvem al bar haguéssim estat pendents d’una conversa que havia guanyat decibels a mesura que avançava i que, de fet, encara continuava: “Passa el mateix de tant en tant. A mi mentre la gent no es posi violenta que digui el que vulgui. Necessito els clients i la feina que la cosa no està per gaires alegries”.
Sortint del local i pensant en les darreres paraules de la cambrera, ma germana i jo no ens vam poder estar de preguntar-nos on havien anat a parar tots els temes socials més clàssics de la discussió dreta-esquerra en tot el que acabàvem de presenciar. Semblava que moltes de les preocupacions típiques d’una zona de classe obrera s’haguessin fet fonedissos o, pitjor encara, com si la gent pensés que ja no eren prou importants.
De fet, i per extensió, ens vam plantejar on havia anat a parar el color roig al voltant del cinturó metropolità de Barcelona. La ideologia d’esquerres amb la que ambdós simpatitzàvem i que fins i tot havia sobreviscut a d’altres embats com, per exemple, la darrera crisi econòmica, no aguantava ara les discussions identitàries o nacionals. Vam estar d’acord en que aquest roig no podia haver desaparegut del tot i que, tanmateix i encara que pogués semblar una mica naïf per part nostre, calia seguir-lo buscant.
Jordi Inglada
Historiador i documentalista
Cada Àtom és una petita reflexió política de Club Còrtum
Si els vols rebre al teu e-mail escriu-nos a noticies@clubcortum.org