La Milagros Pérez-Oliva es dirigeix a l’audiència del Club Còrtum per parlar sobre la gestió de les emocions en política, i comença per recordar-nos l’evident, que a Catalunya vivim un moment d’alt voltatge emocional, doncs parlar de la independència suposa tractar sobre una qüestió que afecta la forma de relacionar-se amb el altres, amb l’entorn, amb el veïnatge, amb els parents. Segurament la millor forma de governar-les, l’única, és el respecte. No perdre el respecte per l’altre, doncs és l’únic camí per seguir parlant. Per mantenir el contacte amb l’altre.
La política hauria de ser el camp de la racionalitat. Un cosa que molta gent entén com una aproximació a la realitat basada en el raciocini. Partim de la idea de que raó i sentiment són dos processos mentals separats, que l’emoció és l’instint primari i que la racionalitat és més pròpia de comportaments civilitzats; una dicotomia que la neurociència ha desfet en demostrar que la part fonamental del cervell, a partir de la qual fem tota la nostra construcció mental és l’amígdala, el lloc on es processen les emocions. I l’emoció més important és la por. És la que ens ha fet preveure molts dels perills que ens envolten i ens ha permès sobreviure com a espècie.
Neurocientífics com l’Antonio Damasio han demostrat que qualsevol procés racional està format i mediatitzat en primer terme per les emocions i, encara més, que una racionalitat que decideix de forma “pura”, sense tenir en compte les emocions, té com a resultat decisions errònies.
Qui més ha sabut treure profit de la importància de les decisions a l’hora de prendre decisions és el màrqueting, no més cal veure uns quants anuncis, i d’aquí va passar a la ciència política com un instrument per intentar modular i dirigir el comportament polític de les persones. I no només en termes polítics, sinó en termes ideològics. “Hem arribat a l’extrem en què la política no s’adreça ja a la racionalitat de les persones, sinó a les emocions, però això també és un error, doncs les persones, igual que som emocions, també som racionalitat”, ens explica la Milagros, “és l’error dels aprenents de bruixot que volen utilitzar a la política tècniques de màrqueting pensades per a la compra i venda de productes, per induir a un consum”.
La gent no consumeix política de la mateixa manera que consumeix objectes. Sap que l’acte de dipositar una papereta a una urna és molt més seriós i demana més raonament que comprar un xampú.
Un dels èxits més importants dels que apliquen el concepte de la mercadotècnia a la política és la d’aconseguir que aquells que es mouen per les emocions en política ho facin de forma oposada i antagonista als seus adversaris polítics. En altres paraules, la polarització, que no és res més que aconseguir el màxim grau d’adhesió cega i incondicional als seus postulats i, al mateix temps, el màxim grau d’odi i aversió als antagonistes. I en aquests hi som ara a Catalunya, on el que tenim en aquests moments són estats d’ànim.
El catalanisme ha treballat molt l’empatia. I també ho ha fet l’independentisme. En el bàndol sobiranista ens hi trobem amb una causa compartida, quelcom necessari des de que les grans ideologies van fer fallida amb la caiguda del mur de Berlín i van deixar orfes a molta gent de grans causes. És un sentiment de comunió, explotat per les religions, i que explica les grans mobilitzacions independentistes, un sentiment que està gravat. En tots nosaltres des de l’inici dels temps, el de formar part d’un grup que és el que ens protegirà i garantirà la nostra supervivència. I encara un altre factor que és el sentiment agònic d’una identitat que se sent amenaçada de diluir-se en la homogeneïtzació que comporta el procés de globalització, que es pregunta pel futur de la llengua, la cultura i la pròpia identitat catalana, en un món cada cop menys procliu a les diferències.
Les emocions que impulsen la revolta catalana generen sentiments igualment intensos en aquells que se senten interpel·lats, on hi ha molta gent que creu que Espanya és un país acollidor i avançat, i que creu que l’independentisme posa en perill tot això. I els més dolguts, probablement, siguin aquells que van fer la transició per crear les condicions del sistema polítics que tenim ara, que ha donat els 40 anys de major progrés, benestar i equitat de la història.
Entrar en una dinàmica antagònica, nosaltres i ells, és perillós. És el que va passar a Iugoslàvia, on el 1984 ningú era capaç d’imaginar el que va venir desprès. Les emocions es van utilitzar allà a través dels mitjans de comunicació, i particularment per algunes emissores de ràdio, per alimentar el sentiment de greuge entre comunitats. I les notícies falses que es difonien sobre violacions de dones i patiments d’una o altra comunitat no feien res més que alimentar desitjos de revenja entre les diferents comunitats.
El principal obstacle per l’enfrontament en una societat plurinacional és psicològic; és el desig de no voler portar l’enfrontament amb l’altre fins les darreres conseqüències. Aquí, per ara, cap bàndol pensa que calgui portar el conflicte fins l’extrem d’agredir-se pel carrer. Mentre que això es mantingui així no correrem cap perill, però si en algun moment un dels dos bàndols, o els dos a l’hora, decideixen recórrer a la violència, i això es pot fer a través de la por, les conseqüències poden ser greus i són molt difícils, per no dir impossibles, d’aturar.
Per això calen actituds de comprensió de l’altre i de les seves raons. És l’únic antídot per controlar una explotació de les emocions que arribat a cert punt poden esdevenir incontrolables.
Per escoltar l’audio del debat fes click aquí.
Gràcies per la vostra feina.