Ahir milers de barcelonins van decidir afrontar el terrorisme amb un crit al coll: “No tinc por”. Davant la mort, una ciutat orgullosa va decidir viure. I ho va voler manifestar al seu espai públic per excel·lència, a una Rambla –paraula per cert d’origen àrab- que sempre ha estat punt de trobada i una manifestació dels valors de cosmopolitisme, barreja, diàleg i llibertat que els terroristes van voler aniquilar amb la seva barbàrie. I és lògic, doncs aquest passeig encarna els valors dels barcelonins, que són exactament els contraris dels d’aquells que volen imposar la tristor del pensament únic i de l’odi.
Però també és indubtable que l’espai públic és per damunt de tot un espai polític, i que els canvis que es puguin produir arran l’atemptat suposen un missatge amb el qual decidirem donar raó al clam de llibertat dels barcelonins o, pel contrari, tancar-nos en la idea de que qualsevol que ens envolta pot ser un enemic.
Potser un mobiliari urbà amable, com ara bancs de pedra que convidin a seure a veure als altres i xerrar amb el desconegut del costat -que en això consisteix ramblejar- o testos carregats de flors que embelleixin el paisatge, siguin una resposta més adient al clam dels barcelonins que simples obstacles de formigó. Els primers conviden al diàleg, a la vida i a gaudir de la llibertat, els segons només reflecteixen una por que els barcelonins ens neguem a sentir.
Jaume Moreno Periodista @emetent
