La Pau torna al Poblenou

Sense categoriaDeixa un comentari

La Sala Beckett recuperarà l’antic edifici de la Cooperativa Pau i Justícia. La filla un dels seus darrers presidents en explica que va significar pel barri

0669-Pau-i-Justícia-1910Ja tenim la Beckett a punt. Ben aviat el Poblenou recuperarà un espai que no havia d’haver perdut mai, que durant molts anys va ser un viver d’experiències d’autogestió de la classe treballadora del barri, però que, finalment, una coneguda entitat bancària va embargar implacablement   . Eren els anys 80 i cap administració va voler assumir el deute, en aquells moments irrisori, que l’entitat  va haver de contraure durant els anys 60 per fer unes necessàries obres de rehabilitació,  i les mobilitzacions del barri per salvar l’entitat  no van obtenir resposta. A la fi, la titularitat pública de la Cooperativa Pau i Justícia s’ha assolit a un preu molt més elevat. Paradoxes d’una erràtica gestió cultural.

«La Pau», com l’anomenaven al barri, va ser durant molts anys (més de 90) la seu d’una «realitat utòpica» . Va esdevenir una realitat gràcies a les  persones que , de la necessitat, de la lluita per un món millor, més solidari i més just, van saber organitzar-se i construir les seves «Icàries de classe».
Els meu primers records d’infància estan vinculats a la Pau i Justícia. Les celebracions familiars, quan anava a veure l’avi Calderón a la gran sala del bar, presidida per un taulell de marbre i un immens mirall al fons, on una boira de cigarretes de més de dos centenars d’homes feia molt difícil localitzar-lo a primera vista, entre un munt de taules on, diàriament, es trobaven per jugar al domino, els escacs, les cartes, el billar, petar la xerrada o conspirar des de la lluita clandestina. Per suposat, també anàvem a comprar, perquè La Pau i Justícia era el «nostre» mercat i el vivíem com a tal. Aquest compromís es detectava de seguida: recordo un dia quan l’avi de la meva amiga Olga Pané  la renyava  perquè s’havia oblidat de comprar l’oli i ella pretenia anar a una botiga més propera.
Ser soci de la Cooperativa era una actitud i tot una declaració d’intencions. El sentit de pertinença a l’entitat es transmetia de pares a fills i, fins i tot, als nets. El regal més emotiu que els meus avis van fer fer a les seves filles i al seu fill quan es van cassar va ser els carnets de soci de la Cooperativa Pau i Justícia.
081015cooperativa-13-5617987fLa implicació de la meva família  va ser constant durant varies generacions. El meu pare, Juan José Vallejo , va agafar el llegat del seu sogre i , a principis dels anys setanta, quan va ser escollit President de l’entitat va endegar un projecte de recuperació de l’ideari social i transformador inherent al moviment cooperatiu. Va participar activament en la Coordinadora de Cooperatives de Catalunya i en la constitució de la Coordinadora d’Entitats del Poblenou. La dinamització social i cultural va anar creixent progressivament, així el grup teatral «Roba Estesa» actuava setmanalment en el teatre davant de més de 300 persones representant obres clàssiques del teatre castellà i català. La secció de cultura acollia un grup de ballet, la coral, el grup excursionista, el d’escacs, gestionava la biblioteca, la revista , va impulsar l’ideari de renovació pedagògica de l’escola. Es celebraven festes populars (revetlles, carnestoltes, festa major…) . Les conferències i les  reunions del grups polítics i dels representants del moviment obrer clandestí eren constants. Aquesta entitat va aixoplugar a tots aquells que defensaven les llibertats democràtiques.

El meu pare, Juan Jose Vallejo va morir el gener de 1978 , pocs mesos després de deixar la presidència de la Cooperativa. L’acte de comiat va tenir lloc a la sala d’actes (teatre) , el taüt cobert per la banderes del cooperativisme i la del PSUC, acompanyat dels familiars, amics i tot el barri.

Isabel Vallejo Calderón

Deixa un comentari