La imatge de la detenció d’un nen de cinc anys de Minneapolis en mans de la policia migratòria de Trump ha fet, en els darrers dies, la volta al món. La fotografia representa, possiblement, el canvi de paradigma que s’està produint als Estats Units i, com a conseqüència, a d’altres indrets del planeta on hi ha dirigents governamentals que comparteixen l’estil i el full de ruta de l’inquilí autòcrata de la Casa Blanca.
Dit d’una altra manera, recordaran que durant anys, en els debats electorals, hi havia un cert retret entre les formacions dominants -sobretot de les forces progressistes cap a les de dretes, però no exclusivament- pel fet que algunes ajudes o polítiques no arribaven a certs col·lectius o ciutadans d’una determinada franja social o geogràfica.
Si els partits que conformaven l’executiu tenien ànima social i una certa vocació per la igualtat d’oportunitats, aleshores demanaven disculpes, subratllaven que era una informació que no es corresponia amb la realitat, o al·legaven que es tractava d’un error administratiu o d’una simple demora.
Si el govern, altrament, estava constituït per unes formacions més aviat conservadores, aleshores aquestes solien adduir que les persones no havien sol·licitat els ajuts o que no complien amb els requisits legals, ja que no tenien els papers en regla o altres elements.
Aquesta era la situació en la qual es trobaven la major part de les societats occidentals-amb matisos- abans de l’arribada de Trump al poder. El president nord-americà no entra en la lògica de justificar el motiu pel qual les ajudes no arriben als col·lectius més vulnerables, sobretot immigrants vinguts d’altres països que han fugit del seu lloc de naixement per falta d’oportunitats vitals i professionals. Més enllà de retallar aquests ajuts, ell va un pas més enllà i reivindica la seva voluntat de detenir i de retornar aquests ciutadans als seus països d’origen. Aquesta estratègia, que suposa una vulneració dels seus drets fonamentals, no dista gaire d’altres que han passat al llarg de la història i que han acabat en autèntiques tragèdies humanes.
El gabinet de Trump, en altres paraules, fa gala del patiment que senten aquestes persones. És a dir, el president i el seu equip reivindiquen, gairebé com a espectacle, el fet que famílies senceres siguin detingudes i deportades per unes forces de l’ordre més pròpies d’altres temps. Insòlit. Davant la por als canvis socials, demogràfics o tecnològics que sent una part de la població nord-americana, el mandatari estatunidenc empra una estratègia molt perillosa: deportar una ciutadania immigrant que té rendes baixes i que necessita l’acció de les institucions públiques amb el pretext de recuperar una idea de país (“Make America Great Again”) que no existeix ni existirà.
Afortunadament, alguns col·lectius comencen a sortir als carrers dels Estats Units per denunciar el maltractament al qual estan sent sotmeses determinades minories socials. La matança de dues persones a Minneapolis en un mes, però, ha estat la gota que ha fet vessar el got.
Els demòcrates, pocs mesos abans de les eleccions de mig mandat, tenen l’obligació d’oferir als nord-americans una proposta que superi la política de polarització, confrontació, enfrontament i violència de l’actual president. No és una tasca gens fàcil. Però la formació no té un altre camí. Davant la claudicació dels republicans al trumpisme, el partit d’Obama té la responsabilitat de demostrar que la política democràtica té la capacitat de desallotjar l’actual mandatari del poder i d’oferir un camí transitable per a la majoria de la població del país.
És fonamental que aquesta força política tingui com més aviat millor un líder clar (per evitar repetir l’error de situar el seu presidenciable pocs mesos abans dels comicis) i, sobretot, que articuli un nou discurs. Davant una narrativa basada en l’eslògan, l’emotivitat, l’amenaça, la por i l’egocentrisme, els demòcrates han d’articular un discurs racional, ampli i coherent en base a uns valors cívics i democràtics. Quelcom tan fàcil de dir, però tan complicat de dur a terme com recuperar el paper de la política com a vehicle pacificador i generador de convivència. Molts ciutadans del món els ho agrairem.
