«Què és pitjor: atracar un banc o fundar-lo?»

La resposta sembla clara, oi? Fundar un banc és legal, atracar-lo no. Però, i si no parlem de legalitat, sinó de moralitat? Aquí la resposta ja no és tan senzilla. Si una institució perfectament legal pot enriquir-se a costa dels altres, o contribuir a la seva explotació, què fa que considerem automàticament més immoral el lladre?

Òbviament la frase és una provocació política, i al mateix temps una paradoxa. La va escriure  Bertolt Brecht a L’òpera de tres rals, una obra nascuda al Berlín d’entreguerres i estrenada el 1928, en plena República de Weimar. La podeu veure actualment al Teatre Lliure, amb direcció escènica de Marta Pazos i direcció musical de Dani Espasa. Un muntatge que va inaugurar el  Grec 2026 i celebra els 50 anys tant del festival com del Teatre Lliure, on també ha obert temporada. Ah, i els 50 anys de Pazos també.

Amb ella, amb Marta Pazos, em vaig endur la primera sorpresa. Ja n’havia vist algun altre muntatge i havia assistit a una xerrada seva. El que més em sorprèn i fascina d’ella, el que la fa més diferent i original, és com utilitza el color -fins al punt de convertir-lo en un element més de la dramatúrgia-, i la potència visual dels seus muntatges. Recordo per exemple el rosa omnipresent a Safo. Per això la primera sorpresa de L’òpera de tres rals va ser per a mi, precisament, l’absència de color. O la seva aparent absència. Hi preval el gris, tant en l’escenografia com en el vestuari; una escenografia majestuosa, sí, però aparentment senzilla, una rèplica de les grades i l’escenari d’un teatre, tot en gris. Fins i tot els captaires han deixat de ser humans per convertir-se en una bandada de coloms… grisos.

L’òpera de tres rals, una òpera per als pobres, una òpera que parla dels pobres. I Pazos la fa gris. No ens enfonsa més encara? Jo diria que no. Aquesta aparent uniformitat aconsegueix condensar visualment moltes de les coses que l’obra ens està dient. I la tria no és casual. La mateixa Pazos explica que va arribar al gris preguntant-se què significava la pobresa dins del seu univers i va concloure que era «tot un univers gris».

Però el gris tampoc és només gris. La il·luminació de Nuno Meira el contamina de liles i violetes, el transforma, modifica els volums i fins i tot, en algun moment, em va produir la sensació física que aquelles grades es movien.

A L’òpera de tres rals Peachum (Eduard Farelo) és un empresari. Però el seu negoci és ben particular: administra la mendicitat, organitza els captaires i en treu benefici. Mackie el Navalla (Nao Albet), en canvi, és un criminal de manual. Un és l’home de negocis; l’altre, el delinqüent. Un opera dins del sistema; l’altre, aparentment, fora. Aparentment. Perquè Brecht es dedica durant tota l’obra a esborrar aquesta frontera.

Dos personatges ben oposats; dues interpretacions ben personals. Nao Albet torna a demostrar aquesta capacitat camaleònica que té per transformar-se a cada muntatge i construeix un Mackie absolutament magnètic. I Eduard Farelo es converteix literalment en Peachum; tant, que em va costar adonar-me que era ell.

I, malgrat tot, quan els mirem, les diferències comencen a esborrar-se. Tots els personatges vesteixen de gris i ratlla diplomàtica, la mateixa ratlla que inevitablement associem al vestit de l’home de negocis, del financer, del poder econòmic. I potser per això em va xocar veure pobres, criminals i empresaris compartint pràcticament uniforme. Marta Pazos ha explicat que aquesta ratlla diplomàtica li serveix també per parlar de la serialització, d’aquelles coses que adquirim pensant que ens diferencien i que acaben uniformant-nos. I aquí la uniformitat és gairebé total.

Grisos, ratlla diplomàtica i… de nou, em va trencar els esquemes. Tots duien les cares emblanquinades, amb petits tocs de color, una caracterització de Johny Dean que, segons com, em transportava a aquells circs d’abans, amb pallassos i arlequins. I després hi havia els cabells de Mackie, d’un verd fluorescent, que sumats a la seva gestualitat em feien pensar inevitablement en el Joker. Tot plegat, amb la coreografia de Mabel Olea i uns moviments sovint sincopats i antinaturals, em duia també a un món de titelles. Titelles i pallassos. Empresaris que exploten pobres i pobres convertits en coloms. Prostitutes. Policies corruptes per amistat… Un món al revés. Com el de José Agustín Goytisolo?

I, enmig d’aquest món, els coloms. Els coloms són per tot arreu i, precisament per això, gairebé ja no els mirem. Mengen les nostres engrunes, els esquivem pel carrer, els foragitem quan s’acosten massa. Quantes vegades no ens hi referim com les rates del cel. I a l’escenari de Pazos els coloms són els pobres. La imatge em va quedar clavada. Què fem amb la pobresa quan forma part del paisatge quotidià? La mirem? L’esquivem? Ens hi acostumem fins que deixa de molestar-nos?