Aquesta pel·lícula m’ha emocionat en tots els aspectes. Un bravo ja d’entrada.
Començo pel que anomeno la “democratització de l’estrena” o una estrena menys elitista. Aquesta fórmula per fer l’estrena en gairebé 100 sales de cine arreu de l’estat l’he trobada genial i no me la podia perdre. Vam veure el film simultàniament a les 20h i en acabar començava una presentació-col·loqui, moderada per Luis Tosar, amb els actors principals: Javier Bardem i Victoria Luengo, el director Rodrigo Sorogoyen i la coguionista Isabel Peña. A través d’un codi QR es podien fer preguntes des de qualsevol sala. Crec que se’n van fer al voltant de 500 i evidentment moltes eren repetides i devien anar fent tria perquè va ser molt distès, endreçat i no repetitiu.
El rodatge d’una pel·lícula dins d’una pel·lícula està molt ben trobat i reforça totalment el guió, tot i que aparentment podria semblar un tema recurrent, va fluint perfectament.
Només iniciar-se el film hi ha una conversa tensa i crua pare-filla/filla-pare impressionant. La utilització de primers plans et fa estar gairebé al seu costat. El director treballa utilitzant evidentment diferents plans, però vull destacar especialment els primers plans, pels ulls i per les mirades, sobretot en les diferents converses i discussions que tindran.
Poc a poc anem entrant a tota la trama on hi ha temàtiques transversals, però recurrents. El fet de la història del rodatge s’ubiqui al Sàhara posa damunt la taula la metàfora de l’abandonament, comparant una filla amb un indret de l’Africa que ens interpel·la.
Destaco el fet de com cada persona necessitem acceptar el perdó que ens ofereixen de diferent manera i no sempre s’encerta. Sovint cal seguir insistint o provocant, perquè el dolor, a cops, és massa dur i les necessitats de les persones són úniques.
També el fet de les oportunitats que tenim les persones de canviar al llarg de la vida i com costa d’acceptar-ho per les altres persones. Necessitem moltes evidències i aquestes li calen a Emilia, la filla, perquè la seva vivència amb el pare ha estat una molt concreta. Les persones poden canviar? Aquesta pregunta ens la fem sovint i no sempre encertem perquè hi ha tants factors damunt la taula de la vida…
A la pel·lícula de dins el film hi ha un punt d’inflexió impressionant que finalment fa que canviïn moltes coses. Molt ben travat, felicitats!
La figura de la mare és molt subtil, a mi m’ha semblat una persona que ha anat fent i tirant endavant al llarg de la vida en parella o ja fora de la parella. Les imatges de la nova família del pare, l’Esteban, ho diuen tot sense a penes parlar. Ens fan entrar al món de les contradiccions i dels estereotips.
Jo penso que pare i filla necessiten d’aquest rodatge dins el film per trobar un nou camí d’estima i de respecte.
Felicito al director i a la guionista que broden i fan brodar als personatges i a tos els espectadors ens regalen una gran obra. Una obra en que tots els detalls són mimats i re mimats.
Curar o sanar ferides és desitjable! El Sàhara n’és una de pendent!
Pilar Gorina

