A vegades, els viatges et sorprenen i es converteixen en lliçons d’Història que t’omplen de coneixements alhora que la revius amb altres perspectives.
Això és el que m’ha passat aquest estiu pensant que anava a una zona d’Italia força coneguda darrerament per fer-hi turisme, la Puglia, però que m’ha permès fer un repàs a alguns grans temes de la nostra civilització.
En primer lloc, no varem visitar nomès la Puglia, si no que el nostre vol aterrava a Calàbria. Allà vaig descobrir unes platges amb un mar de colors blaus i verds. Destaco Tropea, la «Perla del Tirré», mar que la banya, a la anomenada Costa dels Déus, amb platges de sorra blanca. Ciutat d’origen romà, voltada de restes de l’Antiga Grècia. Va ser important a l’època romana i a la romana d’Orient o de l’Imperi Bizantí. De fet, un dels edificis emblemàtics a visitar és l’Església de Santa Maria de l’Illa, sobre un promontori vorejada pel mar. Hi trobem restes característiques de l’arquitectura romana d’Orient. El nucli antic de Tropea està en una terrassa sobre el mar. Un va passejant i veu una barana i al fons el mar de colors, s’atansa a la barana i es queda astorat, la platja és a forces metres a sota, ben endreçada com totes les platges italianes, rengles de parasols per colors segons qui se’n cuida i un troç amb parasols de diversos colors de lliure ús. I el mar, sempre el mar, amb tota la variant de colors i les aigües transparents que ens permeten veure com neden els banyistes, una vista espectacular.
Hem conegut també part de la història moderna de la zona amb l’existència de les organitzacions criminals pròpies del territori, la Ndrangheta, arrelada a Calàbria, i la Cosa Nostra, a Sicilia, la primera, més discreta, que impregna l’economia de la zona, d’altra banda molt segura pels viatgers. L’altra, a 3 km, separada pel famós Estret de Messina, més violenta, va plantar cara a l’Estat Italià i aquest va respondre amb la màxima persecució per part dels Cossos de Seguretat i l’Administració de Justícia.
Vàrem travessar l’Estret de Messina, en un còmode ferry, 20 minuts de travesia tranquila que ens va fer recordar L’Odissea, el poema èpic d’Homer. A l’Odissea, l’Estret és molt perillós, amb un monstre a cada costat , el de sis caps, Escil.la, i el fort remolí Caribdis. En aquest estret, el Tirré s’uneix al mar Jònic, amb marees oposades. El mite: Odiseu ha d’escollir entre ser engolit pel remolí o devorat pel monstre. Hem llegit o hem vist a la pel·lícula Odissea, protagonitzada per l’actor Mat Damon i que actualment podem veure als cinemas, que Odisseu escull navegar arran d’Escil.la que només atrapa a sis dels seus mariners en comptes d’acostar-se a Caribdis que els hagués engolit a tots.
Podem trobar les explicacions científiques del mite a https://www.nationalgeographic.com.es/mundo-animal/odisea-es-obra-ficcion-pero-es-posible-que-sus-monstruos-y-su-magia-se-basaran-ciencia-real_28953
Deixem Calàbria i en cotxe anem, ara si, a la Puglia. Abans travessarem una altra comarca, la Basilicata, on gaudim la major part dels 100 kilómetres del Golf de Tàrent, al mar Jònic. Conduir en paral.lel al Golf es tot un plaer. Sempre t’acompanyen les onades violetes, turqueses, verdes i blaves, blau cobalt, ultramar, cyan…I de Tàren, una música ben alegre i popular per a ballar, la Tarantella, amb un origen ben curiós, vinculat a l’aranya tarantula, a la picada del seu verí i al ball. A Youtube podem escoltar Grand Tarantelle for Piano & Orchestra de Louis Moreau Gottschalk i veure diversos vídeos amb variants de la dança.
I, per fi, Lecce, «la Florencia del Sud», on em reconcilliu amb el barroc. Aquest corrent artístic, que sempre he considerat excessiu pel que fa a l’arquitectura, a Lecce utilitza la pedra del lloc, una pedra calcària lleugerament daurada que et permet mirar esglésies i palaus durant llarg temps i apreciar diferents tonalitats de l’edifici en funció de la llum solar o la il·luminació sense que les formes alterin un cert equilibri. Destaca la Basílica de la Santa Croce, però passejar pel seu centre històric permet gaudir del Duomo i la Plaça on es troba, a més d’un centenar de palaus així com l’amfiteatre romà. La ciutat no és gaire lluny de la costa de l’Adriàtic.
Ja ho escribia Miquel Costa i Llobera al seu poema Mediterrània:
Cel y mar lluen blavors diàfanes
en competència. L’oreig anímashi,
y jugant ab les ones qui jugan,
rompre les fa com en rialla fresca.
……..
Arreu desfilan platjes esplèndides,
puntes qu’avansan, cales recòndites,
y, en penyals d’escultòrica trassa,
cavernes dignes d’habitarhi un Cíclop.
Ah! aquí respira la Musa homèrica
dins sa més propia claror olímpica:
aquí’l goig de la vida s’hi tasta
com glop vessat de la nectària copa…
Montserrat Garcia Llovera