Durant mesos hem repetit la mateixa pregunta: destruirà la intel·ligència artificial milions de llocs de treball? És una qüestió legítima, però probablement no és la única important. Potser el problema no és tant quants llocs desapareixeran, sinó què passarà amb el procés que converteix un jove sense experiència en un bon professional.
La major part del coneixement professional no s’aprèn a la universitat, ni en un màster, ni llegint manuals. S’aprèn observant, equivocant-se, corregint i repetint al costat d’algú que en sap més.
Durant dècades aquest procés ha funcionat de manera gairebé invisible. Les empreses contractaven joves per fer tasques senzilles, no perquè fossin imprescindibles, sinó perquè constituïen el primer esglaó d’una carrera. Amb els anys, l’aprenent assumia responsabilitats, prenia decisions i acabava convertint-se en el professional que formaria la generació següent. Aquest mecanisme és un dels grans ascensors socials de les societats modernes, i és precisament el que la intel·ligència artificial comença a posar en risc.
Les primeres aplicacions d’IA no substitueixen sobretot els grans experts. Eliminen moltes de les tasques inicials que tradicionalment feien els perfils júniors: resumir informació, redactar primeres versions d’informes, revisar documentació, generar codi senzill, traduir textos o analitzar dades.
Des del punt de vista de la productivitat, és una excel·lent notícia. Des del punt de vista de la formació professional, pot convertir-se en un problema de primer ordre. Si els joves deixen de fer aquestes feines, també deixen de recórrer el camí que permet entendre els casos complexos. Ningú comença dirigint una cirurgia, redactant una gran sentència o projectant una gran infraestructura sense haver après abans amb els errors petits. L’experiència no és un luxe: és el mecanisme amb què es construeix el criteri, i el criteri no es pot descarregar.
Aquesta és probablement la diferència entre l’automatització industrial del segle XX i la revolució actual. Les màquines d’abans substituïen sobretot força física o processos repetitius. La IA comença substituint processos cognitius bàsics que, paradoxalment, eren també els processos d’aprenentatge dels futurs professionals.
Les conseqüències poden anar molt més enllà del mercat laboral. Podem acabar amb grans experts veterans i eines extraordinàries, però amb menys professionals intermedis preparats per substituir-los: una societat que consumeix coneixement però en genera cada vegada menys.
Aquest fenomen també afecta la mobilitat social. Durant dècades, molts fills de famílies sense estudis van poder accedir a professions qualificades gràcies a un itinerari gradual d’aprenentatge dins de les empreses. No era un sistema perfecte, però funcionava: l’esforç i el temps permetien ascendir. Si desapareixen aquests primers esglaons, desapareix part d’aquest ascensor.
Les empreses continuaran necessitant talent, però el risc és que acabin buscant només perfils que ja arribin formats, sovint procedents dels entorns socials amb més recursos, contactes i capital cultural. La meritocràcia podria acabar convertint-se en una il·lusió estadística. És aquí on el debat deixa de ser tecnològic i esdevé polític.
La qüestió no és si cal frenar la IA —no seria ni possible ni desitjable—, sinó si serem capaços de redissenyar els sistemes de formació professional perquè continuïn generant experiència real. Potser les empreses hauran d’assumir que formar persones torna a ser una inversió estratègica, i no un cost prescindible. Potser les universitats hauran d’acostar-se molt més als entorns productius. Potser les administracions hauran d’incentivar programes de mentoria, residències professionals o noves formes d’aprenentatge en el lloc de treball.
Si no ho fem, la IA no només transformarà el mercat laboral: transformarà una de les institucions menys visibles però més importants de les democràcies modernes, la possibilitat que qualsevol persona pugui començar des de baix i arribar més amunt gràcies al seu esforç.
Potser, al capdavall, la gran amenaça de la intel·ligència artificial no és que treballarem menys, sinó que cada vegada aprendrem menys mentre treballem. I quan una societat deixa d’aprendre, també deixa d’oferir oportunitats. Llavors el problema ja no és la tecnologia, sinó que l’ascensor social deixa de funcionar. I una democràcia sense ascensor social és una democràcia que comença, lentament, a perdre la promesa sobre la qual s’havia construït.
Héctor Santcovsky