Hi ha moments en què la història no avança, sinó que muta. I sovint ho fa en silenci, com si el món es reconfigurés davant nostre mentre encara interpretem el guió anterior. La irrupció de la intel·ligència artificial és un d’aquests moments. I no és casual que, com ja va passar amb la revolució industrial, sigui l’Església qui entri formalment en escena sistèmica, malgrat que Benet XVI ja va començar a advertir dels riscos d’una economia sense límits i d’una tecnologia desconnectada de la persona, i Francesc insistiria en les desigualtats que creaven les noves eines tecnològiques.
Amb Magnífica Humanitas, Lleó XIV no fa només un advertiment moral: construeix un marc. Si Rerum Novarum va ser el text amb què l’Església va entrar de manera explícita en el món contemporani, fonamentant allò que es va anomenar la “Doctrina Social de l’Església” aportant una proposta de conciliació social en una economia incipient, (però també actuant com a dic de contenció davant el socialisme i l’anarquisme d’arrel atea) aquesta nova encíclica apunta —encara de manera incipient— a les tensions del segle XXI. No tant entre capital i treball, sinó entre tecnologia i democràcia.
El més rellevant no és que el Papa reclami una IA “ètica”. Això ja forma part del consens teòric global. El veritable desplaçament és un altre: la qüestió no és com alineem les màquines, sinó qui defineix els valors que les governen. Aquí entrem en el terreny del poder. Les plataformes digitals, que durant anys s’han presentat com a espais de llibertat i connexió, esdevenen ara infraestructures de control i captura de valor. I és aquí on el Papa proposa una lectura que incomoda tant a tecnòlegs com a liberals: el problema no és la tecnologia en si mateixa, sinó la seva concentració i la seva opacitat.
Això té implicacions que van més enllà del debat ètic. La democràcia “alineada” deixa de ser un problema tècnic per convertir-se en un problema polític. Si els codis són infraestructures de poder, invisibles però decisives, el repte és fer-los visibles, sotmetre’ls a escrutini i governança democràtica.
En aquest punt, el text papal fa una cosa especialment contemporània: ho abriga tot amb la idea de responsabilitat. Qui controla la IA no només optimitza processos, sinó que defineix realitats, prioritats i, en última instància, jerarquies socials. La frontera entre disseny tecnològic i decisió política es difumina. I això ens obliga a pensar en termes sistèmics.
Aquesta intuïció connecta directament amb la crítica de Polanyi a l’automatització del mercat: el poder real no es manifesta només en les institucions visibles, sinó en la construcció del sentit comú. Avui, aquest sentit comú ja no es produeix només a través dels mitjans o de l’educació, sinó també a través dels algoritmes.
Però l’encíclica no es queda en el pla abstracte. Apunta també a les noves formes de subordinació que sustenten l’economia digital: treball invisible, extracció de dades, dependències globals que perpetuen -amb noves formes- velles lògiques d’explotació.
El reconeixement explícit d’una “nova esclavitud” no és només retòrica, és una advertència sistèmica. I el veritable repte no és domesticar la intel·ligència artificial, sinó evitar que, sota l’aparença de neutralitat tecnològica, acabi reorganitzant el poder sense control democràtic.
I ens resta una pregunta clau: quan el pensament progressista farà també la seva aproximació al problema? Perquè als EUA ja observem com l’aliança entre l’autoritarisme il·liberal i determinats líders tecnològics opera per erosionar la democràcia i restringir drets a àmplies capes de la població, en nom d’una suposada superioritat moral i tecnològica que es pretén incontestable.
Héctor Santcovsky