Catalunya ha estat històricament un país d’acollida. Les migracions internes del segle XX i les internacionals de les darreres dècades han transformat el nostre paisatge social, lingüístic icultural. Les respostes polítiques a aquests canvis han oscil·lat entre la gestió integradora i laretòrica del tancament identitari. Res d’això no és nou.
A l’article “Som 8 milions, i si en som 10, millor” (diari Ara) David Cid defensava assumir amb ambició una Catalunya de deu milions d’habitants. Davant d’això, han proliferat discursos que presenten l’augment demogràfic com a amenaça a la cohesió, la llengua o fins i tot la supervivència cultural. Es parla de desnacionalització, de pèrdua d’identitat, de saturació de serveis. La demografia esdevé així un marc aparentment tècnic que encobreix un conflicte cultural més profund: qui forma part d’aquest nosaltres?
Ho apuntava recentment Jordi Muñoz a l’Ara: el catalanisme parla cada cop menys de sobirania i més de demografia, que en la majoria dels casos és un eufemisme per parlar d’immigració. I argumentava que la frustració per no haver aconseguit la independència el 2017 explicaria aquest gir demogràfic del catalanisme. Andreu Domingo, en un reportatge d’El Periódico, advertia que situar el flux migratori al centre del debat, en lloc del model de país i del reforç dels serveis públics, ens apropa a arguments que voregen el lepenisme.
Aquest gir demogràfic no és un gir propi del catalanisme, naturalment. Arjun Appadurai(‘El rebuig de les minories’, 2007) va exposar que en contextos de globalització la diversitat pot ser percebuda com a amenaça no pel seu pes numèric, sinó perquè desestabilitza la fantasia d’homogeneïtat cultural. La por de les minories no és demogràfic. És simbòlic i la nova onada conservadora l’alimenta: fronteres econòmiques i identitàries, populisme antiestablishment i autoritarisme simbòlic.
La batalla cultural
Si parlem de futur cal parlar, és clar, de models de creixement econòmic, de límits dels serveis públics o de seguretat ciutadana. Però la batalla cultural precedeix la batalla de les xifres del padró: podem optar per una concepció defensiva, que idealitza un passat homogeni, converteix la cultura en trinxera i l’altre en enemic; o podem assumir que la identitat catalana, com totes les identitats històriques, és –i serà– resultat de barreges, conflictes i transformacions.
L’èxit recent d’El 47va suscitar reaccions il·lustratives. Més enllà del judici cinematogràfic, algunes crítiques –com la del prestigiós periodista Francesc Canosa lamentant que “la pel·li ens la mereixem els que malgrat portar segles aquí ho tenim tot en contra per parlar la nostra llengua”– revelen una incomoditat davant la visibilització d’una catalanitat popular, castellanoparlant i mestissa que desborda els límits del catalanisme (Herrera i Andreu, 2024). No es discuteix una pel·lícula; es discuteix qui pot representar legítimament la identitat col·lectiva: la disputa no és cultural, és de poder. Per posar un altre exemple: un gag del programa Bricoheroes emès per la televisió pública catalana exemplifica com la sàtira política pot reforçar aquestes jerarquies culturals sota l’aparença de l’humor. El gag reproduïa el següent diàleg: «Però quan marxem d’aquí, què? Qui et diu que no ve aquí un espanyol a robar-nos? Si no hi ha instal·lada una càmera de seguretat, com ho sabrem? Perquè tinc un gos que vigila, a qui vaig ensenyar a olorar espanyols».
Aquestes representacions que circulen amb lògiques de crítica cultural, humor, etc. no són anecdòtiques: reforcen imaginaris d’exclusió simbòlica que naturalitzen una catalanitat homogènia i civilitzada . La seva eficàcia rau en la capacitat de traduir velles formes d’etnicisme. Davant d’aquestes dinàmiques, que es renoven avui amb l’hostilitat cap a les noves migracions, cal imaginar identitats postnacionals capaces de sostenir la diferència sense recórrer a l’exclusió.
Cap a una identitat postnacional: cultura, convivialitat i fraternitat
Si el conflicte és cultural, l’esquerra no es pot replegar en la gestió tecnocràtica i assumir un nacionalisme excloent. Necessita disputar el marc. I això implica assumir que la cultura és també un terreny privilegiat on es decideix el sentit del nosaltres. Davant del replegament identitari, proposo pensar una catalanitat postnacional: no com a negació de la identitat catalana, sinó com a reformulació oberta i relacional a partir de tres eixos:
- la cultura, exercida com a dret a participar en la vida cultural, accedir-hi i contribuir a la transformació de la societat. Concebuda així, la cultura esdevé un objectiu polític estretament vinculat a la noció d’aspiració formulada per Appadurai(2016): la capacitat d’aspirar constitueix un recurs fonamental de l’acció cultural en la mesura que permet a persones i col·lectius intervenir activament en el disseny d’un futur millor.
- la convivialitat, definida per Paul Gilroyper referir-se a la capacitat de viure junts en la diferència sense reduir-la. Aquesta convivialitat no és una utopia abstracta: es practica diàriament a barris, escoles i espais públics on la convivència és negociació, conflicte i aprenentatge mutu.
- la fraternitat, entenent que la fractura que amenaça la cohesió no és demogràfica sinó socioeconòmica. Sense polítiques redistributives, la diversitat esdevé coartada per no abordar les desigualtats estructurals. Autors com Blanco, Gomà i Nel·lo(2024) alerten que la convivència a Catalunya s’erosiona per les desigualtats socioeconòmiques, visibles en la segregació escolar i residencial. Les dades són clares: prop del 45% de l’alumnat d’origen migrat es concentra només en el 25% dels centres educatius, mentre que els barris més vulnerables acumulen dèficits històrics d’accés a equipaments culturals i serveis públics. Aquesta fractura genera una Catalunya de dues velocitats que no és només econòmica o territorial, sinó també simbòlica, ja que erosiona la possibilitat d’un nosaltres compartit.
El veritable risc no és que Catalunya arribi a ser un país de deu milions. El risc és que, davant de la diversitat que ens conforma, responguem amb un projecte basat en la por. Democratitzar el projecte identitari vol dir apostar per una catalanitat capaç de reconèixer-se en la seva diversitat, de protegir la cultura sense exigir assimilació –entesa com la renúncia a la pluralitat de bagatges culturals– per ser acceptat, i d’assumir que la pertinença no se certifica per l’origen, sinó que es construeix a través de la participació i les aportacions a la vida social i cultural del país.
En darrera instància, no és la demografia la que defineix el futur del país. És la capacitat col·lectiva per imaginar comunitats de pertinença obertes, igualitàries i culturalment vives. Aquí es juga, avui, la disputa de fons.
Oriol Cendra