La paraula “convivència” ja fa pudor de tants cops que l’hem feta servir en mítings i en pancartes de colors. La repetim com si fos un mantra màgic i al final sembla que només serveixi per quedar bé a la foto. Però al replà de l’escala, al bar, al pati de l’escola o al metro la cosa va d’una altra manera. Viure junts no és qüestió de “tolerància” de manual ni de somriure forçat quan passes pel costat del veí. La convivència de debò surt quan deixem de mirar de reüll i ens posem a fer coses amb les mans.
L’amor al barri, al poble o al país —o la solidaritat, o com en vulgueu dir— no és un sentiment que et cau al damunt un diumenge plujós mentre esmorzes. Ha de ser una acció. Es veu quan dues mares que no s’entenen ni mitja paraula s’ajunten per pintar les ratlles del pati de l’escola o amb el jubilat que ajuda a carregar un paquets de la veïna. En aquests moments, quan t’arremangues, fas barri de veritat, les fronteres invisibles —les de la llengua, de l’origen, del “jo soc d’aquí i tu no”— comencen a esborrar-se soles.
Però abans de fer coses junts hi ha un pas que quasi sempre ens saltem: escoltar de debò el que no pensa com nosaltres. No es tracta d’anar de bons per la vida i donar sempre la raó, sinó d’entendre d’on ve l’altre, què el fa estar emprenyat o tenir por. Escoltar el veí que es queixa del soroll o que té mal rotllo amb segons quines costums, encara que a tu no t’agradi el que diu, és l’únic que trenca de veritat el mur del prejudici. Sense posar-se en la pell de l’altre, el que tenim són dos monòlegs antagònics i res més.
No ens fem il·lusions: les diferències —de sorolls a les tantes, d’olors de menjar, d’horaris— no desapareixen perquè sí. Generen frecs, i alguns dies fan mal. Però quan aconseguim asseure’ns i parlar sense voler guanyar la discussió, ens adonem que els problemes grossos són els mateixos per a tothom: el lloguer que ens escanya a tots, la inseguretat que no entén de colors o arribar a fi de mes. Llavors les diferències queden petites i el que pesa és el desig compartit que aquest tros de món on vivim funcioni una mica millor per a tothom.
Tot això no té res a veure amb la “convivència de cartell”, aquella que celebra la diversitat des de la foto de postal però que no baixa mai al fang dels conflictes de cada dia ni vol sentir les veus que grinyolen. La diversitat no val res si no es converteix en cooperació. I cooperar és car: demana temps, demana voluntat i, sobretot, demana ser-hi present, no només passar-hi de llarg amb un somriure de compromís.
La lliçó és ben senzilla, i segur que a molts no agrada: no cal que siguem tots col·legues de l’ànima ni que pensem igual en tot per començar a caminar plegats. I això, tinguem-ho clar, no se soluciona en un despatx.
Enric Llorens