La solidaritat amb el poble palestí no s’apaga, no calla, no defalleix. Els carrers de més de quaranta ciutats s’han convertit en un riu de banderes i crits, un mar de pancartes que alça el nom de Gaza com qui sosté una espelma contra la nit sense fi. I mentre nosaltres ens manifestem, Israel segueix deixant caure foc del cel sobre les últimes parets que encara s’aguanten dretes. Trenta-dues ànimes arrencades ahir -set d’elles infants, set somnis trencats- a la riba oest de la línia groga, on el color de la mort ja no distingeix horitzons. No cregueu els qui diuen que el pitjor ja ha passat, els qui us parlen amb veu suau perquè el cor no tremoli. Desconfieu. No hi ha pau a Palestina: només silenci entre explosions, només pols que cobreix els noms dels absents. Després de l’alto el foc d’octubre, després dels «vint punts» que Trump va escriure amb tinta de promeses, l’exèrcit israelià no ha deixat de segar vides. Més de cinc-cents cossos des d’aleshores, cinc-cents batecs que ja no responen al vent. El genocidi avança com una ombra llarga; Cisjordània s’empassa camps i oliveres sota les botes del mateix antic relat. I aquella «Junta de Pau per a Gaza» no és sinó un nou miratge colonial: repartir-se la Franja com un pastís de cendra, fer negoci amb les runes i comprar l’oblit per a qui va manar matar.
Barcelona va respondre de nou, va omplir places i va fer tremolar el Palau Sant Jordi en un acte que va ser far i alhora crit. Gràcies a les veus del cant i de la paraula, de valentia i de llàgrimes per la pau i per la llibertat.
Alguns polítics europeus volen tancar el llibre amb un gest ràpid, passar full perquè el món deixi de mirar, perquè les places es buidin i Israel torni a respirar sense mirades al damunt. Ho sé: Espanya juga a eleccions, Europa busca nord, els titulars dels mitjans busquen soroll. Però just per això avui us ho demano amb el cor obert: conciutadans catalans, doneu al nostre govern mandat, força i suport perquè pugui mantenir, enmig de tants vents contraris, una posició justa i decent davant la història i el món. Que la veu del carrer no s’apagui. Que la solidaritat segueixi sent un riu que no es deixa domesticar.
Joan Ferran