A l’escena política global actual sembla haver-se instaurat una màxima invisible però implacable: sembla que l’eficàcia del poder justifica qualsevol renúncia ètica. Ens trobem en el que molts analistes anomenen “temps cínics”, una era on la política ha deixat de ser una arquitectura de valors per convertir-se en una simplificada estratègia de supervivència. No tant per absència de normes o de marcs legals, sinó per l’ús instrumental d’aquests en funció de l’oportunitat política immediata. És en aquest espai, a vegades fosc, on l’ultradreta, l’il·liberalisme, l’autoritarisme i el populisme troben el moment i l’oportunitat per créixer i legitimar les seves propostes. Bon exemple, la resposta de Trump al NYT sobre la seva moralitat. Davant aquest panorama, les paraules de Norberto Bobbio ressonen fortes: “La política sense principis és un crim; els principis sense política són una utopia”.
Un dels errors més comuns de la governança contemporània és confondre la legalitat amb la legitimitat. Avui, massa líders s’emparen en el “compliment de la llei” per justificar accions que són, clarament, estèticament poc digeribles i èticament amb molts dubtes de validació. Allò legal pot ser compatible amb allò injust, i allò formalment correcte pot resultar profundament indecorós. Tanmateix, la democràcia no és només un conjunt de regles tècniques sinó que és un pacte de confiança. Quan un governant es limita a no cometre delictes o a no arriscar en decisions que requereixen coratge i compromís, ignora l’exemplaritat i erosiona els fonaments del sistema.
La política actual ha caigut en el parany del pragmatisme absolut. Figures de diferents espectres ideològics —des del populisme histriònic fins la tecnocràcia freda, a vegades ratllant amb la supèrbia, però especialment els autoritarismes rampants i els populismes de tot signe — han adoptat una “estètica del poder” basada en el secretisme, el repartiment de quotes i el menyspreu a l’adversari i al debat. No es tracta de negar la necessitat del pragmatisme en política, sinó de denunciar quan aquest es transforma en coartada per a la renúncia de l’exemplaritat. En aquest escenari, l’ètica i les conductes que marquen la diferència pel seu compromís amb la veritat i la transparència es perceben com un obstacle o com a mínim un entrebanc innecessari per a la gestió, quan en realitat hauria de ser-ne la brúixola.
Governar és, en gran mesura, un exercici estètic també. No ens referim a la cosmètica de les xarxes socials o al màrqueting polític, sinó a la forma en què s’exerceix el poder. La transparència, el respecte per les institucions i la coherència entre el discurs i l’acció són els elements que componen la “bellesa” de la política. Aquesta estètica no és accessòria ni ornamental: condiciona la confiança ciutadana, la credibilitat institucional i la percepció de justícia que la societat projecta sobre qui governa.
Quan l’esquerra, a vegades atrapada en una retòrica que és llegida per amplis sectors de la població —antigament, en molts casos, votant natural d’aquesta opció— com una certa superioritat moral, cau en els mateixos vicis que critica —opacitat, manca de transparència, comunicació unidireccional, com diu Susan Neisman amb el wokisme especialment s’ha fet un mal molt important—, el dany és major ja que no només perd credibilitat, sinó que obre la porta a discursos extremistes que s’alimenten del desencís ciutadà. El problema no és l’existència de valors o principis, sinó la distància creixent entre el discurs i les pràctiques reals de govern. Si la política perd la seva estètica de servei, es converteix en una closca buida que la ciutadania acaba rebutjant.
La síntesi de Bobbio ens adverteix contra dos perills: un tipus pragmatisme instrumental desproveït de brúixola normativa que ignora els valors i un idealisme inoperant, sempre donant lliçons i reprimendes morals, que es queda en la pura retòrica, a la que ens tenen acostumats certs “il·luminats”. L’art de governar consisteix precisament a navegar aquest estret canal. Un equilibri fràgil que avui sembla haver estat abandonat tant pels gestors del poder com pels seus crítics més dogmàtics. Els principis sense una estratègia política són castells enlaire, però una estratègia sense principis és, simplement, una gestió buida de valors i de mesures de transformació sota l’empara de l’Estat.
Recuperar la política avui implica retornar-li una seva dimensió moral. No es tracta d’una tornada a un romanticisme ingenu, sinó d’entendre que l’única manera de frenar l’avanç del cinisme és demostrar que la política pot ser, alhora, eficaç i honesta. En última instància, el bon govern no és aquell que simplement sobreviu a la següent elecció, sinó aquell que aconsegueix que l’ètica, la recerca de la legitimitat i la política tornin a parlar el mateix idioma, oferint il·lusió i esperança, a la vegada que treballa per resoldre allò que a la gent li preocupa, més enllà de la polarització i la simplificació. Sense aquesta coherència mínima, la política deixa de ser un instrument de transformació per convertir-se en mera administració del desencís, i un terreny abonat per aventures de populismes rancis i autoritarismes de divers pelatge.
Héctor Santcovsky