Es tracta de dos projectes de gran importància, l’eterna continuïtat de les obres del temple basilical de la Sagrada Família i la proposta de Museu Thyssen.
Anem a pams per comentar primer el nou museu del que en sabem poc.
Es va presentar la imatge del que serà la façana principal amb un render cortesia dels serveis de comunicació de l’ICUB, que ja deixen veure el primer despropòsit, assenyalat per força persones expertes en el tema, que és el voler anivellar l’alçada de l’antic Palauet Marcet amb els edificis confrontants. No sempre tindrem un Antoni Tàpies per dissenyar un Núvol i cadira com el de l’edifici de l’antiga Montaner i Simón ni tampoc es tracta de buscar ara un artista que ho resolgui perquè la idea no és pas aquesta, es volen guanyar metres edificables per espais de cafeteries, venda de publicacions i de records, i oficines. Suposem que hi cabrà tot el que hi havia a l’Hostal Valira, l’edifici Thyssen de Les Escaldes-Engordany d’Andorra que, tot s’ha de dir, era francament poc visitat.
El que també s’ha d’esmentar és la contradicció que presenta la decisió municipal d’augmentar el volum del Palauet Marcet quan es van enderrocar plantes de l’edifici Novíssim per donar exemple.
Quant al segon tema, la Sagrada Família, cada cop és més recurrent. De la construcció d’un edifici religiós per allotjar com calia la parròquia de Sant Josep Obrer, s’ha passat a fer un edifici que és un nou camp de proves amb els seus desgavellats. En primer lloc, la volumetria edificable inclou l’enderroc d’edificis al carrer de Mallorca. La pregunta és on pensen trobar tants pisos per reallotjar els seus ocupants en una ciutat densament construïda. Les indemnitzacions no cobriran les noves compres per exemple.
D’altra banda, això és el que Gaudí hagués volgut fer? Desnonar fent fora els veïns o hagués modificat el seu projecte? Malauradament, no ho sabrem mai.
L’altre tema afecta un tema estètic en l’acabament de les torres. Se les estan posant els corresponents elements simbòlics, peces d’enormes dimensions de color blanc que al vespre s’il·luminen com un rètol publicitari. Potser el més curiós és que cada tros de peça que col·loquen actualment sembla l’os que portaven al cap les senyores de Pablo Marmol i de Pedro Picapiedra. Serà per distreure’ns una mica més amb aquesta Disneylandia catalano-religiosa?
Carme Grandas