Estupefacta

Un boig té el món sencer aguantant la respiració sense saber quina una en farà o dirà en els propers cinc minuts. El mateix boig que va “aconseguir” un mal anomenat pla de pau per a Palestina, on encara els israelians assassinen els palestins. El mateix boig que va muntar un operatiu digne d’El Equipo A (us en recordeu?) per segrestar el president d’un Govern a casa seva, assassinant tothom que se li posava pel camí. El mateix boig que va bombardejar unes barques perquè suposadament eren narcolanxes, sense ni el més mínim indici de judici i carregant-se la presumpció d’innocència a cop de bomba. El mateix boig que vol comprar Groenlàndia i, si no li venen, no descarta l’acció militar. El mateix boig que un dia parla malament de Petro, o de Zelenski, i l’endemà els rep omplint-los d’honors per, dos dies després, tornar a donar-los una bona coça. El mateix boig que dirigeix un govern que justifica que un policia assassini una dona d’un tret al cap fotent la mà dins el cotxe perquè no ha parat quan li ho han demanat en una batuda antiimmigració que té la meitat de la població acollonida.

I ens té tan entretinguts, el boigpallasso multimilionari, que ens oblidem que mentrestant un altre autòcrata gèlid juga a annexionar-se el territori d’Ucraïna amb una guerra que aviat farà quatre anys que dura; i que a l’Orient un altre sonat continua les seves derives militaristes exterminant tot un poble. I podria seguir posant exemples.

Aquests personatges governen el món, i no és cap accident. La teoria política fa dècades que alerta d’aquest escenari: quan el poder es concentra i deixa de tenir contrapoders efectius, la democràcia es buida per dins i esdevé una escenografia. De vegades el motor és l’economia, d’altres la vanitat imperial, el control territorial o la necessitat de perpetuar-se, però el resultat és el mateix: drets subordinats al poder. La politòloga nord-americana Wendy Brown ho descriu com la mutació del ciutadà en mercaderia i de la política en simple gestió empresarial, mentre que Hannah Arendt ja advertia que el perill no és només el tirà, sinó la normalització del seu discurs fins que deixa de semblar excepcional. Temps al temps si no acabem trobant “normals” les bogeries que diuen i fan.

Però la realitat és que els Drets Humans salten pels aires. La legalitat internacional queda reduïda a paper mullat. Aquests multimilionaris autoritaris i neoliberals i aquests autòcrates de vanitat imperial que necessiten perpetuar-se governen el món a cop de talonari o kalàixnikov i aquí ningú piula. Ni una manifestació al carrer enlloc del món, res més enllà de la gent que està sortint als Estats Units per l’actitud dels suposats agents de l’ordre en les batudes antiimmigració. I no és poca cosa el que està passant, perquè sense regles el món es converteix en una selva on guanya el més fort i sempre, sempre, perd el dèbil. El filòsof i jurista italià Norberto Bobbio ho deia millor que jo: sense normes compartides, els drets humans deixen de ser drets i es converteixen en favors concedits pels poderosos.

No sé si estic més emprenyada pel que està passant o més estupefacta per aquest aniquilament del pensament, però sobretot per l’adormiment de la capacitat de mobilització. Perquè no oblidem que el neoliberalisme no només governa economies, sinó que també, i sobretot, governa consciències, individualitza el malestar, fragmenta la indignació i converteix la por en rutina. No és casual que no sortim al carrer, és una victòria política. I fa feredat només de pensar-ho. No oblidem que Hitler també va arribar al poder a través de les urnes, aprofitant el cansament, la por i la desmobilització d’una societat exhausta.

Malgrat tot, no vull perdre l’esperança de pensar que som majoria els qui no volem aquest ordre mundial, els qui no ens interessen els multimilionaris sense escrúpols ni els dictadors que juguen amb la gent con si fóssim ninotets de Playmobil. Però estic estupefacta per la tebior de les respostes dels governs d’arreu, sobretot els europeus, i per la nul·la mobilització ciutadana. Perquè no ens és llunyà ni indiferent el que ens passa, ens afecta en el present i més que ens afectarà en el futur. Perquè mentrestant, ells campen, i juguen, i es diverteixen posant-nos l’ai al cor cada dia però deixant-nos tant estupefactes que no som ni capaços de reaccionar.