Al mes de maig de 2025, va aparèixer la terrible notícia d’una nena de dotze anys que la DGAIA tenia la guarda des de feia temps i que formava part d’una xarxa de prostitució organitzada. La societat va quedar glaçada i durant unes setmanes no paraven de sortir notícies relacionades amb la institució. Tothom afegia cullerada. No era la primera vegada que apareixien notícies relacionades amb les (males)praxis de la DGAIA. Al llarg dels anys, han sortit tota mena de noves, des del funcionament deficient dels centres, l’actuació deficitària de les fundacions, fins a la malversació de cabals públics amb milers i milers d’euros mal utilitzats a favor de les fundacions com ho ha posat de manifest alguns informes de la Sindicatura de Comptes.
Una xarxa que hauria de servir als joves més vulnerables de la societat ha estat des de fa anys notícia pels dèficits de tota mena. La notícia dura un breu període de temps i desapareix amb propòsit d’esmena, més fictici que real a jutjar pels anys que l’arrosseguem. L’any 2025 ha estat un any fructífer en (males)notícies va començar amb el finançament d’una fundació, va continuar amb altres notícies i tot apunta que anem cap a l’any 2026 amb noves declaracions, perquè el tema no està resolt. Una qüestió que hauria de ser d’una atenció extraordinària per respondre a les necessitats de la infància i l’adolescència de famílies que no han pogut donar-los l’atenció necessària, s’ha convertit en una gestió amb moltes deficiències, per tant, la institució també els ha fallat.
La DGAIA ha estat un problema del conjunt dels governs. Va aparèixer amb CIU, es va mantenir amb ERC i ara amb el PSC. És la mala obra de govern que no han sabut o no han volgut buscar una solució esperant que el temporal amainés per continuar amb la tradició de pèssim servei en benefici dels gestors. A vegades, s’han fet petits canvis, però poca cosa més. Ara DGAIA ha canviat de nom per DGPPIA per distreure, potser, com si un canvi de nom comportés un canvi de funcionament. Segur que no és fàcil trobar un estil nou, però és necessari.
La síndica de Catalunya, l’Esther Giménez, ha suggerit en moltes ocasions un nou model de funcionament i en concret ha fet insistència en els més petits i vindicar que només haurien de ser apartats de la llar en casos molt extrems, la resta de situacions es podrien pal·liar amb ajudes directes a les famílies.
Aquest és un cas que fa tants anys que en parlem, que espero que com a societat no hàgim perdut la confiança de trobar solucions als dèficits actuals al més aviat possible. Fàcil no és, però impossible tampoc.
