Quan era petit només hi havien les pantalles del cinema. Cada barri tenia la seva sala de cinema. Era obligat, doncs, sortir de casa a veure qué hechan hoy en la sessión doble i continua. Continua volia dir que si arribaves començada la peli, després de veure la següent et quedaves una mica més per veure la part no vista de l’anterior. Era també temps de cel·luloide, 35mm, projector d’arc voltaic i run run de les bobines. Es tractava d’una activitat col·lectiva amb la família, amics i sempre, la gent del barri.
La següent pantalla va ser la tele en blanc i negre. Una caixa de fusta voluminosa marca Telefunken, Iberia, Grundig, Iberia, Vanguard… Amb la tele, pelis i series com Viaje al fondo del mar, Thunderbirds, la Familia Munsters, Los Picapiedra, Hechizada, el Fugitivo o bon teatre com Estudio 1, Historias para no dormir i las demostraciones sindicales del 1 de mayo, van començar a eclipsar programes de radio com Matilde, Perico y Periquín, la Comarca nos visita, Pau Pi o el Consultorio de la señora Francis. Algunes famílies vam continuar escoltant Radio España Independiente. Continuaven sent activitats de grup i ens podíem mirar i mantenir complicitats. La primera retransmissió en color va ser l’any 1969 precisament en ocasió del festival d’Eurovisión amb resultat d’empat a quatre: España (Salomé), Gran Bretanya (luLu), Holanda (Lenny Khur) i França (Frida Boccara). Per cert, Austria no va participar en protesta contra el règim franquista.
A finals dels anys 70 van arribar les primeres pantalles dels ordinadors domèstics Comodore, Amstrad, Sinclair i les pantalles de les consoles Nintendo i Atari. Com ja heu endevinat començo a tenir una edat provecta.
El següent pas important de les pantalles es va donar amb l’arribada, a principis de la dècada dels anys 2000, dels telèfons mòbils amb pantalla tàctil que permetia interactuar. Aquesta capacitat d’interactuar amb un petit ordinador continent de molts recursos ha estat, com ja sabeu, fonamental per canviar hàbits personals i col·lectius.
No et relaciones amb les persones. Literalment et relaciones amb el telèfon/ordinador mitjançant la pantalla. Fitxeu-vos la quantitat de persones que, al transport públic, van mirant la pantalla absorts, tancats en la seva individualitat, absents de l’entorn. També és cert que poden estar mirant anuncis, pel·lícules, escoltant cançons, instagram o llegint la premsa o un e-book. Fa poc vaig observar al metro com una mare sostenia la pantalla davant la cara del seu fill d’uns tres anys per que seguis una peli de dibuixos animats. I el dia que escric això una altra mare esmorzava amb el seu fill que mirava atentament la pantalla d’un mòbil sostingut en un got sobre la taula de la cafeteria.
Al carrer hem de prestar atenció a les bicis i patinets que circulen per la vorera, als escocells buits, a les caques dels gossos i a aquells que caminen mirant la pantalla. Més d’una ensopegada he provocat intencionadament. Jo no modifico la meva trajectòria. Normalment reaccionen amb un ensurt exculpador. Cal dir que jo mateix he estat protagonista d’aquest autisme tecnològic, faltaria més.
Els animals de tir acostumen a portar allò que en castellà es diu anteojeras i en català sembla que es diu aclucalls. Unes peces de cuir que es col·loquen al costat exterior dels ulls per tal que no s’espantin i es concentrin en el camí que han se seguir aconseguint un efecte túnel.
Nosaltres ja tenim els nostres aclucalls que eviten que ens despistem del camí que senyalen els algoritmes. Mentre, el món gira incrementant individualitats en sessió continua.
Manel Sanz